Jordi Muñoz:
“S’incrementa el número de casos de gent gran que pot estar patint algun tipus de maltractament”

Pàgina inicial/Entrevistes, Maltractament/Jordi Muñoz:
“S’incrementa el número de casos de gent gran que pot estar patint algun tipus de maltractament”
2017-06-16T12:29:59+00:00

Jordi Muñoz, advocat, és president de la Comissió dels Drets de la Gent Gran del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) i membre d’EIMA (Associació per a la Investigació del Maltractament a les Persones Grans).

 

  1. Quan parlem de maltractament a les persones grans… de què estem parlant exactament?

No existeix una definició clara sinó que tenim moltes definicions. Per exemple, si busquem per Google trobarem cinquanta definicions diferents i això, el que evidencia, és que encara no tenim el problema ben definit. El maltractament inclou violència (agressió i ús de la força), abús (de poder i de confiança) i comprèn les situacions en que una persona gran pateix les conseqüències de l’omissió en la recepció dels ajuts bàsics necessaris com menjar o vestir i la negació dels seus drets com pot ser decidir.

  1. Quin és el tipus de maltractament més comú?

Hi ha diversos tipus de maltractament a una persona gran: es pot tractar d’una acció física o bé que algú s’aprofiti d’una situació d’abús de superioritat, de poder o de confiança. Els més habituals són l’econòmic, el psicològic, l’abandó i la vulneració de drets.

“Els maltractaments més habituals són l’econòmic, el psicològic, l’abandó i la vulneració de drets.”

  1. No existeix una estadística fiable de persones grans maltractades a Catalunya, però segons la teva experiència quina podria ser aquesta xifra?

El problema és que no existeixen estudis de camp que donin a conèixer el número de persones en concret i, a més a més, les poques recerques que hi han detecten un tant per cent molt petit. Recentment, la OMS va treure un comunicat de premsa on deia que el 10% de persones són maltractades. Per la meva part, rebo constantment consultes de professionals que em truquen per demanar assessorament i el que puc percebre és que entre el 15% i el 20% de la població pot estar patint algun tipus de maltractament. Per altra banda, les administracions i les entitats treballen cada cop més en aquest tema i això provoca que cada vegada tinguem més eines per detectar aquestes situacions i per això aquest número està creixent, és a dir, ara veiem situacions que ja existien però no detectavem.

  1. Sovint, la gent gran que pateix maltractament ho viu en silenci i no s’atreveix a denunciar o a demanar ajuda, ja sigui perquè tenen lligams familiars, emocionals o dependència (en alguns casos també econòmica) de la persona que els cuida. Davant aquesta situació de silenci, quins indicadors ens poden fer pensar que una persona pateix maltractament?

Primer hem de veure, per exemple, si la persona té algun entorn de companyia o de suport i si es troba còmoda i a gust en aquest entorn. Algú que habitualment no surt de casa, que no té relació amb la comunitat, amb els amics o amb la xarxa de comerços, pot començar a fer-nos sospitar de que alguna cosa està passant. Per això és important que es mantingui sempre a la gent gran connectada amb la resta de la societat i amb alguns professionals. Si algú està aïllat existeix una probabilitat important de patir algun tipus de maltractament. També pot ser una víctima aquella persona que sentim que crida o li criden en un habitatge, la que té un mal aspecte físic perquè pot estar desnodrida, deshidratada o desatesa, i moltes vegades, la que té molta dependència cap algú del seu entorn. Per exemple, una persona gran que acudeix a una entitat bancària acompanyada amb algú que normalment no hi anava o que fa moviments de diners que habitualment no feia. La qüestió és que tot això provoca que la societat hagi d’estar amb els ulls molt oberts per donar suport.

“És important que es mantingui sempre a la gent gran connectada amb la resta de la societat perquè si estan aïllats existeix una probabilitat important de patir algun tipus de maltractament.”

  1. Què hem de fer i com hem d’actuar si coneixem una persona gran que pateix maltractament?

Qualsevol persona que tingui la sospita, ja no la confirmació, sinó només la sospita de que algú estigui patint maltractament, li aconsello que contacti amb els serveis socials, amb la xarxa de salut o amb els cossos de seguretat. Aquestes tres institucions estan capacitades, formades i tenen coneixement per fer una valoració i detectar si realment existeix un maltractament o no. Però insisteixo en que actuem només tinguem la sospita. De vegades pensem que el què passa en una casa és un tema de privacitat o d’intimitat i no sempre és així. Per exemple, en el cas de la violència de gènere, si fa 20 anys no ens haguéssim “endinsat” en aquestes llars hi haurien moltes més dones mortes i maltractades. I tot i així encara estem malament i existeixen molts casos per resoldre. El que vull dir és que amb les persones grans hem de fer exactament el mateix: trencar aquesta barrera d’intimitat i privacitat i actuar.

  1. Quins recursos específics hi ha al nostre país per poder ajudar a les persones grans a prevenir, detectar i denunciar un maltractament?

És indispensable que la gent conegui quins són els seus drets, les mesures de protecció i que les utilitzin per prevenir. També és important fer conscienciació a la societat de que totes les persones grans han de ser respectades. A més a més, existeixen diverses campanyes com el “Tracta’m bé”, que va començar al Solsonès, i que consisteix en sensibilitzar a comerços, escoles i societat mitjançant uns contes i unes obres de teatre, que exposen quins són els valors que hem de tenir i què suposa ser una persona gran. També podem prevenir fent que les persones grans estiguin constantment en programes, casals i relacionant-se amb la comunitat. Per detectar i denunciar s’ha de fer el que hem dit abans: contactar amb professionals.

  1. Com es pot protegir de possibles maltractament a les persones grans que tenen un deteriorament cognitiu?

Quan tenim constància de que algú té un deteriorament cognitiu, en el sentit de que per sí mateix no pot fer determinades actuacions perquè no és conscient del què està succeint ni a nivell personal, ni a nivell de salut, ni a nivell econòmic, aquesta persona disposa d’una protecció especial. Aquí sí que tenim molts recursos a nivell legislatiu com el procediment de modificació de la capacitat, col·loquialment conegut com incapacitació. També tenim mesures cautelars o ingressos involuntaris. El sistema legislatiu és realment protector però el que cal és posar en coneixement de que aquella persona pateix un deteriorament cognitiu. També hem de comptar amb el suport dels jutjats. En aquest sentit els procediments judicials haurien de ser més ràpids i més àgils. Jo, com advocat, entenc que estan col·lapsats, però igual que prioritzem situacions com la violència de gènere també hauríem de prioritzar quan la víctima o persona a protegir és una persona gran.

  1. La soledat és un dels principals problemes que viu la gent gran. L’abandó d’un familiar (fill/a, nét/a, germà/na) envers a una persona gran es pot considerar un maltractament?

El tema de la soledat i, més que la soledat, l’aïllament és un factor de risc important. Viure sol pot ser una opció de vida o una situació que et pertoca. El que s’ha de fer en aquest cas és estar sempre en contacte amb la gent perquè si perds el contacte és quan existeixen més possibilitats de patir un abús o un maltractament. És important que tothom sàpiga que existeix el Projecte Radars o diversos programes que el que fan és posar en alerta perquè vigilem a aquestes persones que es troben soles o que se senten soles. Una altra cosa és l’abandó que sí que es considera un maltractament. El tema és si aquest abandó té una conseqüència jurídica sancionadora o no la té. Perquè hi hagi un abandó, legalment es considera que la persona ha de tenir un deteriorament cognitiu. Si jo estic bé cognitivament i els meus fills no es relacionen amb mi no es considera que estigui abandonat a nivell legislatiu. La legislació considera abandonament quan és extern, és a dir, quan et deixen fora de casa o al carrer, sempre que hi hagi un deteriorament cognitiu. Però si jo estic a casa meva i no em venen a veure, no condemnaran a ningú per això. De vegades em pregunten: “Els fills tindrien la obligació de cuidar legalment?”. Jo crec que no seria bo perquè una cosa tan important com cuidar no pot ser forçada. Ens hauríem de plantejar més assumir responsabilitats que no que ens imposin les coses perquè un país que té moltes imposicions és un país que no funciona.

  1. L’edatisme (discriminació a la gent gran per la edat) és una de les tres grans formes d’exclusió de la nostra societat, just darrere del racisme i el sexisme. Per què creus que està acceptada socialment?

L’altre dia vaig estar en un acte i una periodista important no coneixia la paraula edatisme i, de fet, és un terme molt antic però a nivell social no es coneix. Això evidencia que no hi ha una sensibilitat envers aquest col·lectiu. Jo penso que discriminem aquestes persones grans perquè els hi hem posat una sèrie d’etiquetatges negatius. Els veiem com persones improductives, que són una càrrega, o que generen despesa sanitària i, per tant, no considerem tan dolent que se’ls maltracti. L’altre dia llegia un article que explicava que als quatre o cinc anys els nens ja perceben aquest edatisme perquè els hi van arribant missatges del tipus: “La iaia camina lenta.”, “És que són uns pesats.” o “Aquest cap de setmana hem d’anar a veure’ls perquè després diuen que estan sols.”. Això genera un concepte negatiu perquè pensi: “Uff! Un vell.” i això és el que hem d’anar canviant. De fet, quan mirem els anuncis de televisió, tot és tema anti-envelliment com si envellir fos una cosa dolenta i de fet és un procés natural; des que surts de la panxa estàs envellint.

“La paraula edatisme és molt antiga però a nivell social no es coneix i això evidencia que no hi ha una sensibilitat envers aquest col·lectiu.”

  1. Existeixen patrons culturals generadors de conductes maltractadores o un perfil de persona maltractadora?

Alguns estudis ens diuen que aquest maltractament moltes vegades ve d’un entorn familiar o d’un entorn cuidador. Majoritàriament els maltractadors són homes i les víctimes són dones. En aquest cas observem un element cultural perquè històricament la dona sempre ha estat més maltractada i sotmesa. Un altre perfil maltractador són les persones que tenen algun tipus de trastorn o malaltia mental o algún tipus d’addicció: alcohol, drogues o joc. Després també està el tema de les relacions familiars conflictives i el tema econòmic. Aquests són els paràmetres que s’acostumen a incloure en els estudis però la veritat és que la varietat de perfil maltractador és molt àmplia. De fet hi ha gent al carrer i grups organitzats que es dediquen només a això: a buscar persones grans per aprofitar-se d’elles ja que són més fràgils a nivell físic i tenen una capacitat de reacció més lenta. Aquí la sort que tenim és que els Mossos d’Esquadra estan treballant molt el tema d’abusos a les persones grans mitjançant xerrades, cursos per sensibilitzar, vigilància o plans de seguretat i és una cosa que cada cop creix més.

  1. A nivell legal, existeix una llei de protecció a la infància i una llei contra la violència de gènere però no hi ha una llei de protecció a la gent gran. Quan es produeix un maltractament o abús a una persona gran és imprescindible escurçar els terminis judicials i prioritzar, quan sigui necessari, aquest tema per davant d’altres. Com es podrien agilitzar el processos judicials?

Sí que seria necessari tenir una llei específica per a les persones grans i, de fet, en Andalusia ja existeix. Això seria bo perquè marcaria uns paràmetres i uns mínims per tenir cobertures de necessitats. Ara bé, si fem una llei, ha de venir acompanyada de recursos perquè existeix una tendència a fer lleis per quedar bé però si no tenen un complement pressupostari ni recursos no serveixen de res. D’altra banda està el tema dels procediments judicials que és un món bastant poc sensible amb les persones grans i una de les coses que s’haurien de fer és agilitzar els processos. Per exemple: una persona que està patint un deteriorament cognitiu, considerat un procediment d’urgència, no pot ser que hagi d’esperar quatre o cinc mesos per obtenir mesures cautelars. Jo m’he trobat amb procediments amb una sentència definitiva del Tribunal Suprem als quatre o cinc anys i clar, entre mig, s’ha mort la persona. Per tant hauríem de prioritzar tots aquests procediments judicials quan hi ha un risc o una urgència.

  1. En els casos de violència de gènere o a menors d’edat, hi ha dispositius i centres de protecció i d’acollida. Existeix aquest tipus de protecció per a la gent gran?

Com a recursos disposem de diversos protocols, guies i serveis encara que són molt precaris aquests últims. Per infants i dones disposem de molts recursos per donar-los suport però no en tenim per a la gent gran. Per exemple: existeixen cases d’acollida per dones maltractades i llars per infants maltractats però una persona gran no té cap recurs alternatiu. No tenim habitatges per persones en risc o maltractades. I hem de buscar aquesta alternativa on la persona tingui un substitutiu de la seva llar o que dintre de casa seva tingui aquest suport per evitar el maltractament.

  1. A la nostra societat, cada vegada més es parla i es pren consciència de conductes abusives i maltractadores que sempre han existit com el bullying, el mobbing o els abusos a menors, entre d’altres. De fet, estan considerats problemes socials greus. Perquè dels maltractaments a les persones grans se’n parla poc? Quins mecanismes s’han d’activar perquè la societat prengui consciència d’aquest problema?

De fet del maltractament es parla poc per coses que hem comentat abans com el tema de l’edatisme. No existeix una consciència social i això succeeix perquè quan parlem de maltractament pensem en alguna cosa molt agressiva o molt intimidadora. Però el maltractament a una persona gran de vegades és més rebuscat, més del darrera, més de petites coses que queden tancades dintre de les relacions personals i el que hem de fer és aflorar totes aquestes situacions. Per tant, la manera de conscienciar a la gent és mitjançant campanyes de sensibilització i, sobre tot, començar des que som petits. Estic segur de que si preguntem quin és el dia del maltractament a les persones grans un 80% o 90% no sabria ni que existeix, ni quin dia és, que per cert és el 15 de juny. Realment aquest dia afecta a un tant per cent molt important de la nostra població i està totalment silenciat. Podem comptar amb una mà tots els inputs mediàtics dels últims quatre o cinc anys amb referència a aquest dia. I això evidencia que no hi ha una consciència. Hem de fer més passos i anar a un altre ritme perquè les persones grans no tenen molt temps per recuperar-se. Només per estadística la mitjana de vida dels homes és de 80 anys i de les dones de 85. No hi ha molt temps; si jo estic sent maltractat necessito una resposta ja!

  1. Creus que en un futur no molt llunyà, en un canvi generacional, les persones grans estaran més conscienciades i s’atreviran a denunciar qualsevol manifestació de maltractament?

Jo no sóc científic i només puc parlar de percepcions. Crec que amb els canvis generacionals, els que tinguin la sort d’arribar a fer-se grans, es faran respectar més o tindran més tendència a reivindicar quan no siguin ben tractats. Possiblement les persones grans d’avui dia han nascut dins d’un àmbit social i cultural molt protector del seu entorn. I segurament les generacions de més endavant posaran més límits o demanaran suport als professionals perquè han tingut una altra formació a nivell social i cultural. Moltes persones grans actuals han viscut la cultura de la obligació i no del dret i això ho han anat portant al llarg de la seva vida. Per tant és difícil que als 70 anys manifestin aquesta cultura de reivindicació.

“Segurament les properes generacions quan es facin grans posaran més límits o demanaran suport als professionals perquè han tingut una altra formació a nivell social.”

  1. Quin va ser el motiu pel qual et vas especialitzar com a advocat defensor de la gent gran?

El començament va ser per casualitat. A l’any 1993 em va sorgir la possibilitat de treballar d’advocat en un gremi de residències i al conèixer les situacions de les persones grans vaig pensar: “Hi han molts drets que no es respecten i cal molta tasca per arribar a conèixe’ls i potenciar-los.”. Va ser en aquest moment quan vaig començar a aprofundir, a veure què és el que feia falta, quines situacions podíem millorar i em va començar a apassionar. És a dir, la meva passió són els drets i els maltractaments a les persones grans i el meu objectiu com a entitat és desaparèixer perquè el dia que la entitat no existeixi és que ja no hi hauran maltractaments, encara que, malauradament, sembla que va per llarg, però tinc moltes esperances perquè poc a poc anem a millor. És cert que no portava dintre aquest món de les persones grans des de l’inici però quan el vaig conèixer em va enganxar perquè ho vius molt. De fet, el dia que no ho visqui deixaré de dedicar-me a això. O tens passió o no ho facis perquè aquest no és un tema per guanyar diners.

2017-06-16T12:29:59+00:00