Els símptomes poden variar des d’una pèrdua d’orina lleu a una pèrdua total de control de la bufeta urinària. La incontinència aguda generalment és deguda a una malaltia intercurrent com una infecció urinària o a reaccions adverses a medicaments, i pot convertir-se en crònica.

La incontinència crònica es classifica en:

  • Incontinència urinària d’esforç:
    la pèrdua de força dels mecanismes esfinterians provoca un degoteig de petites quantitats d’orina perquè no es pot compensar l’augment de força que es fa en riure, tossir, etc. És freqüent en dones de menys de 75 anys.
  • Incontinència urinària d’urgència:
    És la pèrdua d’orina per la incapacitat d’endarrerir el buidament de la bufeta prou temps per arribar al lavabo una vegada la persona s’adona de la urgència d’orinar. És la més comuna en la gent gran, sobretot en els homes.
  • Incontinència urinària per sobreeiximent:
    És la pèrdua de petites quantitats d’orina associades a una excessiva distensió de la bufeta quan no es buida completament.  La sensació de plenitud vesical sol estar deteriorada.
  • Incontinència urinària funcional:
    No hi ha una alteració del sistema genitourinari i es deu a la incapacitat física o falta de ganes per anar al lavabo a temps. Les causes més comunes per a la seva aparició són el deteriorament de la mobilitat i de la funció cognitiva, la dificultat d’accés al lavabo, la falta de cuidadors i trastorns com la depressió.
  • Incontinència urinària total:
    És la falta completa de control sobre la micció. Sol ser deguda a la lesió de l’esfínter o a la demència greu.

Recomanacions:

  • Identificar el tipus d’incontinència que té la persona i valorar el seu tractament.
  • Fer exercicis de sòl pelvià per enfortir la musculatura de la base de la pelvis, sobretot en incontinències d’esforç i d’urgència.
  • Donar suport emocional i formació a la persona i a la família per a la gestió de la incontinència.