Josep de Martí:
“Estem tendint cap a un model en que la residència deixa de ser una institució per tenir una dimensió humana”

Pàgina inicial/Dependència, Entrevistes, Residències, Centres de dia i Habitatges tutelats/Josep de Martí:
“Estem tendint cap a un model en que la residència deixa de ser una institució per tenir una dimensió humana”
2017-07-06T14:07:56+00:00 16 juny, 2017|Categories: Dependència, Entrevistes, Residències, Centres de dia i Habitatges tutelats|

Promotor i director del portal Inforesidencias.

 

  1. El portal que dirigeixes www.inforesidencias.com ajuda a les persones a buscar una residència, un centre de dia o una atenció domiciliària. Com podem valorar quin és el recurs més adequat per a cada persona?

A Inforesidencias a més de tenir els buscadors de places hi ha molta documentació, molta informació, també tenim check lists i alguns vídeos d’ajuda. Un dels més importants és Els cinc errors més comuns per elegir residència i amb aquest, una persona que en principi busqui una residència, el que pot descobrir és que no en necessita una sinó que potser requereix un centre de dia, una atenció domiciliària o fins i tot una Teleassitència. A Inforesidencias el que fem és oferir eines per ajudar a buscar qualsevol d’aquests recursos.

“No existeix una residència bona o una dolenta sinó que hi ha una residència adequada per a cadascú.”

  1. Quins són els aspectes bàsics a tenir en compte a l’hora d’escollir una residència?

El primer és la persona. No existeix una residència bona o una dolenta sinó que hi ha una residència adequada per a cadascú. Hem de parlar amb la persona i quan no puguem parlar amb ella perquè té demència, hem de fer un petit esforç i pensar en la seva història: com ha viscut, quina ha estat la seva feina, què li agradava… I una vegada tenim això en compte, és quan hem de començar a buscar residències. Aquest és un aspecte molt important. Per exemple, hi ha gent que pensa: “Una residència en un pis no pot funcionar.”. No pot funcionar per tothom però algú que ha viscut tota la seva vida en un pis d’un barri potser li agradarà més continuar vivint en aquest barri i en aquest entorn que no en una residència que és preciosa però que suposa canviar de barri o de ciutat. No es pot parlar de la millor residència si no de la millor residència per a cada persona.

  1. Quin és el perfil de persona que utilitza el portal i quantes consultes es fan diàriament?

El que intueix Google és que tenim entre 6.000 i 8.000 visites cada dia, de dilluns a divendres i baixen durant el cap de setmana a unes 4.000. Referent al perfil de persona, qui més utilitza Inforesidencias és qui està buscant feina perquè tenim una borsa de treball que funciona molt bé amb més de 650 unitats entre residències, centres de dia, atenció domiciliària i Teleassistència. També estan les persones que busquen aquestes residències, centres de dia o atenció domiciliària que utilitzen el buscador, el comparador o que miren els indicadors de transparència. I per últim tenim les pròpies residències i professionals que estan buscant informació, que entren a actualitzar les seves dades o a buscar empleats.

  1. Al portal www.inforesidencias.com hi ha un termòmetre de transparència per a cada residència. Què avalua aquest indicador?

Per explicar-ho haig de dir que quan vam fer aquesta versió de la web d’Inforesidencias (portem 17 anys i aquesta és ja la tercera versió) vam demanar ajuda a unes quantes persones i els hi vam dir: “Si tu busquessis una residència per Internet, què t’agradaria saber sense haver-ho de demanar?”. Perquè pots trucar per telèfon i preguntar però la gent que busca per Internet no vol trucar, vol que li diguin abans. Llavors ens van dir: “A mi m’agradaria saber el contracte, a mi el què inclou el preu, el què no inclou i el seu sistema, quin personal treballa a la residència, etc.”. I nosaltres ens vam plantejar quines dades estaven disposades a compartir les residències i és aquí on fem la valoració de l’indicador amb un petit algoritme: mentre més dades comparteixen les residències i de millor qualitat són els hi donem més punts. Per tenir un 100% han d’arribar a compartir les seves actes d’inspeccions de serveis socials i de sanitat. Tot això sense dades personals; mai apareixerà el nom d’un inspector, ni d’un empleat, ni d’un resident. És molt important valorar quan una residència comparteix un acte d’inspecció, fins i tot quan té algun punt negatiu perquè això vol dir que és molt transparent.

“En molts casos la residència és la millor solució i en molts casos vol dir que un 5% de persones de més de 65 anys necessiten una residència.”

  1. A la majoria de familiars, els agradaria tenir el pare, la mare o els avis a casa però sovint, per diferents motius, és complicat i insostenible. En aquests casos la decisió de la família de portar-los a viure en una residència és complicada i es viu com una situació difícil inclús amb sentiment de culpabilitat. Quin consell donaries als familiars per viure la situació de la millor manera?

Primer s’ha d’admetre que és un pas difícil i dolorós. Estem fent una cosa que ens dol i és per un fet molt natural: estem portant a la nostra mare o pare a una residència no perquè vulguem, sinó perquè estan en una situació que ho requereix. Hem d’acceptar que és normal que ens dolgui veure que el nostre pare que estava perfectament ara no recorda les coses, que la mare que va caure i que semblava que tornaria a caminar ara li costa molt, que abans podien aixecar els braços i ara no poden… Això és el que ens fa mal, per tant confonem una mica tot i ho fiquem al mateix paquet. En molts casos la residència és la millor solució i en molts casos vol dir que un 5% de persones de més de 65 anys necessiten una residència i hem d’animar molt a les famílies perquè estan prenent la decisió correcta. És normal que tinguem un sentiment de culpa, perquè quan estimes algú sents que has de fer tot el possible, però quan parlem de sentiments, no soms lògics en moltes ocasions. Jo he vist casos on la filla té 70 anys i la mare 95 i et diu: “És que jo la vull tenir aquí amb mi.” i penses: “Però si tu també necessitaries ajuda; si la teva mare pesa més que tu i no li pots ni donar la volta.”. O hem vist parelles amb les que al final t’arribes a plantejar si val més la vida d’un o de l’altre perquè el cuidador s’està consumint en vida. No obstant, els casos més tristos, són quan necessiten una residència, ells ho arriben a acceptar però no la poden tenir perquè no la poden pagar i l’Administració encara que els hi digui que tenen dret, els posen en llista d’espera. Això és més trist que la pena que sents, que en molts casos és transitòria perquè no saps exactament com serà la residència. La immensa majoria de la gent quan passen uns mesos diuen: “Si ho arribo a saber potser hauria vingut una mica abans.”.

  1. Segons dades del Departament de Treball i Afers Socials, el juny del 2016 hi havia 24.401 persones grans a la llista d’espera per accedir a una residència pública a Catalunya amb una espera mitjana per entrar que pot arribar fins als quatre anys. Per altra banda, en una concertada, oscil·la entre els quatre mesos i l’any i mig. Com poden afrontar la situació els familiars que no poden pagar un recurs assistencial privat (que són la gran majoria)?

Realment no existeixen dades oficials per tant són aquestes o unes de semblants. A mi m’és igual que em diguin que són 4 anys, 3 o 2, perquè quan tens a una persona estimada a casa teva amb Alzheimer et fa mal el temps que sigui. Ara mateix el problema és que el preu d’una residència privada en una ciutat com Barcelona -tot i que podríem trobar alguna per 1.500€- en general és d’uns 1.800€ aproximadament i això és molt costós per a una família. Per tant, encara que no sigui el millor en aquests casos, el que val la pena és intentar trobar recursos mentre esperem. La Teleassitència, l’atenció domiciliària i els centres de dia, són diferents opcions, potser no les més òptimes però no surten tan cares com una residència. També existeix una altra alternativa: que se’n parli. Això de que hi ha llistes d’espera de tants mesos o anys, per desgràcia, no és un problema públic. Si agafo el diari d’avui segur que no surt, però si anés sortint als mitjans com passa amb altres problemes la cosa canviaria.

  1. Si un familiar visita al pare o la mare al recurs assistencial i detecta que les condicions de cura o atenció no són les correctes (va mal vestit, presenta poca higiene personal o li parlen de forma infantil), quines són les accions que recomanes que el familiar emprengui? Es podria considerar una forma de maltractament?

PHem de tenir una cosa molt clara: en una residència nosaltres (que som la meva mare o pare i jo) som clients i tenim una força tremenda de dir “m’agrada o no m’agrada” i si no t’agrada te’n vas a una altra. Però abans de fer això podem parlar-ho. Sempre podem preguntar qui serà la nostra persona de referència a qui li comentaré un dia que estic molt content i potser un altre que no ho estic tant perquè no m’ha agradat com han parlat a la meva mare o perquè porta tres dies amb roba que no és seva. I si aquesta persona no funciona parlaria amb la direcció però sempre des del punt de vista positiu perquè el que t’ha d’oferir una residència és confiança i jo haig de confiar en ella. I el tema del maltractament ja són majúscules. Porto 25 anys en el sector de les residències i sí que he llegit algunes vegades sobre maltractaments durant els 10 anys que vaig a estar a la Generalitat com a inspector, però si ho col·loco en el context de les 1.100 residències que hi ha a Catalunya consideraria que sí que hi ha però no és el més representatiu, ni molt menys.

  1. L’oferta residencial privada per a les persones grans és molt variada: residències, apartaments tutelats o exclusius, sènior resorts, unitats de convivència, pisos amb serveis, etc. Quin tipus de recursos assistencials creus que seran dominants en un futur?

Crec, que sobretot les residències assistides. Si fóssim americans les coses funcionarien diferents, però som llatins i jo no m’imagino a la meva mare que viu a Barcelona a prop dels fills dient que se’n va a un altre lloc a viure, però potser sí que la veig fent obres a casa seva (posant la banyera com a plat de dutxa, per exemple) però em costa pensar que la meva mare mantenint-se bé vulgui marxar del barri (aquí som molt gregaris). Ens agrada més quedar-nos a casa i en el cas que anem a una residència no ens ho prenem com una opció sinó com una necessitat. Els apartaments per a gent gran o són públics (que això és un altre món perquè et diran si pots entrar o no depèn de les teves necessitats) o privats però no n’hi ha tants i en alguna ocasió també funcionen els de propietat. Els ressorts per a gent gran, si són turístics i és per passar uns dies, és perfecte; però si són perquè es traslladin (sobretot a una zona de platja com Múrcia i Màlaga que n’hi ha uns quants) no solen tenir gaire èxit perquè si així fos n’hi hauria 50 i no és el cas.

  1. Algunes entitats bancàries i d’assegurances ofereixen contractar una assegurança privada de dependència (una pòlissa d’assegurança que ens permet obtenir diners o serveis si alguna vegada ens trobem en situació de dependència). Com veus aquesta alternativa?

Jo en tinc contractada una; pago cada any una xifra a canvi de què si arribo a estar en situació de dependència em donaran una quantitat de diners. Però les asseguradores tenen un problema: i és que per poder tenir productes sòlids necessiten tenir moltes dades i en el cas de la dependència en falten moltes perquè surtin pòlisses competitives. Jo el que vaig fer és contractar una vinculada a una assegurança de vida i ho vaig buscar perquè em dedico a això. Però crec que hi ha molta gent que no sap què és una assegurança de dependència.

“Ara estem tendint cap a un model en que la residència deixa de ser una institució per tenir una dimensió humana.”

  1. Als països nòrdics i als Estats Units han implantat el model residencial centrat en la persona, on són els residents qui controlen, determinen i dirigeixen les seves vides com si estiguessin a casa seva: estableixen les normes, horaris, activitats, etc. i estan cuidats les 24 hores del dia . Estem lluny d’apropar-nos a aquest model?

L’ACP (atenció centrada en la persona) més que un model és una filosofia i d’aquí és d’on surten els diferents models possibles. Sí que estem anant cap allà però perquè la societat també ho està fent. La gent gran que estava en una residència fa 30 anys és molt diferent a la d’avui dia. Tornant a la primera pregunta, tot depèn de la teva història de vida. A mida que anem tenint generacions menys acostumades al patiment i menys tolerants a la frustració trobem que el model ha de canviar i tendim cap a aquest camí. La qüestió és que nosaltres tenim un model basat en l’equip interdisciplinar, en protocols i registres que potser no pregunta tant a la persona però té en compte el seu benestar encara que ella no ho sàpiga. Però ara estem tendint cap a un model en que la residència deixa de ser una institució per tenir una dimensió humana. Abans havíem arribat a un punt en el que volien el millor per tu però no els hi calia preguntar-te què era i ara estem canviant l’objectiu i sí que et preguntaré i et tindré en compte (i en el que cas que no puguis li preguntaré a la teva família).

  1. Com a gerontòleg, quines recomanacions ens donaries per a prevenir la dependència i mantenir un envelliment saludable?

Seguir els consells que ens han donat durant tota la vida: menjar sà, fer exercici, mantenir el cap actiu i relacionar-se amb la gent. Jo no sóc metge, però està demostrat que mai és tard per començar a fer exercici o per menjar bé perquè sempre es millora. I per altra banda tenim el pensament positiu. Per exemple, pregunta-li a algú de 80 anys quines són les tres coses més importants de la seva vida. La gent que et mencioni tres coses negatives segurament serà una persona trista, haurà envellit malament i tindrà malalties. Però si et diuen tres coses positives, passa totalment al revés, el seu envelliment serà saludable. Hi poden haver dues persones que tinguin el mateix càncer i el mateix dolor però una ho viu negativament i l’altra no. Això en part és genètic perquè és la teva història de vida però sempre hi ha un moment en que podem ser racionals i intentar veure-ho de forma positiva. Quan ets gran una de les coses que et fa sentir molt bé és compartir, i com el que tens és temps i experiència, t’has d’intentar relacionar amb gent d’altres edats i compartir.

2017-07-06T14:07:56+00:00 16 juny, 2017|Categories: Dependència, Entrevistes, Residències, Centres de dia i Habitatges tutelats|