Mercè Mas:
“La gent gran no ha d’intentar mantenir-se jove, ha d’intentar envellir bé”

Pàgina inicial/Consell de la Gent Gran de Catalunya, Entitats de gent gran, Entrevistes, Envelliment Actiu/Mercè Mas:
“La gent gran no ha d’intentar mantenir-se jove, ha d’intentar envellir bé”
2017-06-16T12:29:04+00:00

Experta del Consell de la Gent Gran de Catalunya.

 

  1. Quina seria per tu la definició d’envelliment actiu?

Hi ha una mala interpretació general de l’envelliment actiu perquè no significa només “fer coses”. L’envelliment actiu és l’autonomització de les oportunitats de benestar físic, social i mental i també hi entra la participació, un aspecte molt important. Hem de tenir clar que envellim segons hem viscut, però tenim la capacitat de canviar, de millorar i de fer coses al fer-nos grans que potser no havíem pogut o volgut fer de joves. Pel que fa a les persones que estan en situació d’ absoluta dependència, si respectem els seus drets també estan participant en les decisions sobre la seva vida i això també és envelliment actiu.

  1. Creus que sorgiran noves estructures, iniciatives i formes de participació social quan les persones que van néixer a finals dels 60 i principis dels 70 es jubilin?

Inclús les persones que ja hem entrat a l’etapa de l’envelliment som uns nous vells perquè tenim unes altres oportunitats i un altre nivell de formació. En general, avui dia, es raríssim trobar a una persona gran que sigui analfabeta. A més a més, tenim més salut perquè ens cuidem més, som més conscients de què tenim drets i també de que ens queden molts anys de vida per davant. En el moment en que la gent es jubila s’obre un gran ventall d’alternatives per veure què volen fer amb la seva vida i estan sorgint a tot el món iniciatives de diferents maneres de viure. Per exemple, potser hi ha gent que no li convé continuar vivint a la seva vivenda perquè se’ls hi ha fet gran o perquè estan massa sols, i és aquí quan sorgeixen noves formes de vida i en sorgiran moltes més. És evident que les persones són diferents i, per tant, les seves necessitats també ho són i això propiciarà que sorgeixin nous equipaments i recursos. Tenim tendència a pensar que la vida continua igual i la vida canvia per tothom, inclosa la gent gran.

“La vellesa en sí no és satisfactòria perquè és l’edat de les pèrdues.”

  1. Ets una persona que sempre s’ha preocupat per la salut mental de la gent gran. Quins consells els hi donaries perquè cuidin la seva ment?

La ment, en certa manera, és com una porta: si no l’obres les frontisses es rovellen. El meu consell és que es relacionin, que s’interessin, que llegeixin, que si els agrada juguin a cartes, al dominó… però, sobretot, que tinguin la ment activa. Si veuen que els hi fluixeja no s’han de preocupar perquè hi ha molts programes per Internet o als centres de serveis socials per aconseguir que la memòria es deteriori més lentament. La gent gran no ha d’intentar mantenir-se jove, ha d’intentar envellir bé. En el nostre país, en contra de la meva opinió, aquesta definició es tradueix moltes vegades per envellir satisfactòriament, però la vellesa en sí no és satisfactòria perquè és l’edat de les pèrdues. El perdre capacitats, perdre entorn i perdre tantes coses que perdem a la vellesa… evidentment no és agradable. Però podem viure bé i podem ser feliços: hem de fer coses per envellir bé i que el deteriorament sigui el més lent possible. Aquesta pèrdua és inevitable però el ritme en què es desenvolupa depèn molt de la vida que has viscut i de la que portes, del què fas i, sobretot, de si ets una persona que està en un raconet pensant “ja no puc o no sé” o de si ets una persona que diu “vaig a veure si puc o si sé”.

  1. Segons les estadístiques moltes persones de més de 65 anys se senten soles i necessiten acompanyament. Com es podria resoldre la solitud?

La solitud moltes vegades és una actitud. Últimament està augmentant el número de persones grans que viuen soles i que volen seguir vivint soles mentre tinguin la capacitat per fer-ho. Evidentment, hi ha gent que no s’ho pot permetre per qüestions físiques o mentals o perquè no disposen d’un entorn favorable i és aquí on ha de respondre la societat oferint i facilitant a aquestes persones la possibilitat de participar, si es que volen. Cada cop som més persones grans i cada vegada serem més perquè sembla que els més vells hem agafat ‘el vici de no morir-nos’ així que nosaltres mateixos podem tenir la solidaritat d’acompanyar als altres. També hi ha quantitat d’ofertes: centres cívics, serveis socials o programes de detecció com el Radars. Lamentablement, hi ha persones que viuen en residències o amb les seves famílies i estan soles i no hi ha res pitjor que la soledat en companyia. Tinc 17 nets, un besnét i 7 fills i no voldria que cap d’ells vingués a veure’m de manera forçada. La qüestió és que no existeixen solucions, però el que sí podem fer des de la societat es fomentar que es creïn plans de bon tracte a la gent gran per afavorir aquestes relacions, però sempre respectant el desig de les persones.

  1. Ets una persona molt compromesa amb les dones grans com ho demostra la teva vinculació a l’Associació Dones Mundi i a l’Associació Europea Old Womens Network Europe. Quins creus que són els principals problemes que pateix una dona gran?

Les dones grans d’avui dia pateixen el resultat de la seva història i del que han viscut. Moltes dones de la meva generació o no van treballar (si la situació econòmica familiar ho permetia) o van treballar en feines que no estaven reconegudes com per exemple al camp o a casa seva com a cosidores o planxadores. La situació econòmica de les dones sempre ha estat pitjor: el noi era el que treballava i la noia es quedava a casa ajudant i, en qualsevol cas, l’aspiració més gran de la família era que es casés amb algú adinerat. Per això hi ha una gran diferència entre les jubilacions dels homes i les dones. Segons les estadístiques, es triga una hora més en atendre d’un infart a una dona que a un home. A sobre, tenim més esperança de vida. Les dones que ara són velles, en general ens casàvem relativament joves amb homes que ja es guanyaven la vida, per tant vol dir que eren més grans amb lo qual hi ha quantitat de vídues en proporció amb els vidus. Encara hem de lluitar perquè continuen existint moltes diferències entre homes i dones, per exemple, en l’àmbit laboral.

“No volem res més pel fet de ser grans, volem el mateix que els altres, el que ens correspon.”

“Una residència no és un lloc per anar a morir, és un lloc per seguir vivint.”

  1. Col·labores amb FATEC en el programa La residència a la que m’agradaria anar a viure on analitzeu les diferents residències. Com hauria de ser la residència on a Mercè Mas li agradaria viure?

Nosaltres el que ens plantegem és que la gent gran té els mateixos drets que tothom. Amb l’edat perdem moltes coses, però no perdem els drets encara que existeix una tendència a que no siguin reconeguts. Hi ha molts moviments de grups que volen “lleis per les persones grans” i jo sempre he viscut absolutament contrària a aquesta tendència. No volem res més pel fet de ser grans, volem el mateix que els altres, el que ens correspon. No volem un tracte especial, encara que hi ha gent gran que té un nivell de dependència més alt i, evidentment, necessita una atenció especial però igual que passaria amb una persona d’una altra edat. Jo tinc clar, i els meus fills ho saben, que si perdo la capacitat de viure de manera autònoma (capacitat de decidir), vull anar a viure a una residència on existís una ACP (Atenció Centrada en la Persona). On estudiessin, si jo ho pogués manifestar, la meva capacitat de vida, la meva història, com vull viure, què m’agrada… Una persona que ha d’anar a viure a una residència l’ha de sentir com casa seva perquè no és un lloc per anar a morir, és un lloc per seguir vivint. La gent gran necessita petits gestos: que els toquin, que els cridin pel seu nom… i hi ha molt personal que no s’esforça en cuidar aquests detalls. Les persones que no estan bé i reben aquest tracte, cada dia estaran pitjor perquè ningú les estimula.

  1. Com creus que condicionaran les noves tecnologies i les xarxes socials a les noves generacions de gent gran?

Per bé i per malament. Et poso un exemple: a mi el diumenge per la tarda sempre em trucaven els meus 7 fills per veure com estava però ara estem sempre en contacte, saben què estic fent i aquesta trucada ja no es produeix. De fet, quan els hi sona el telèfon de casa saben que sóc jo perquè sóc l’única persona que els truca al fixe. Si a algú li posen Teleassitència i resulta que el fill o la filla el trucava cada dia per quedar-se tranquil o tranquil·la, ara ja no ho fa perquè disposa d’aquest servei i es despreocupen una mica. Però la tecnologia pot ser fantàstica per moltes coses: la gent té accés a quantitat de programes culturals, d’entreteniment, jocs… és a dir, tens a l’abast unes possibilitats molt fàcils per connectar-te amb tot el món. Jo, de fet, estic a un grup on treballem un seguit de persones d’Europa amb uns interessos comuns i per aquest tipus de relacions o ús això és magnífic.

  1. Creus que la gent gran té suficient espai en els mitjans de comunicació? L’abordatge que aquests fan de la gent gran és adequat?

Pràcticament no en fan cap. I si en algun moment sortim, és de forma excepcional. Em refereixo a que aquesta persona gran és diferent o és un cas exclusiu. I no és així, són moltes les persones grans que tenim la sort de poder estar actives, de tenir els mitjans per fer-ho, però tot això no és interessant. Què surt? La demografia, que som cada vegada més o que fem consum dels serveis socials i dels hospitalaris.

  1. Què destacaries de la teva experiència com a àvia?

T’explicaré el ‘piropo’ que em va dir un nét meu fa poc: “Àvia, quan jo tenia 15 anys et veia com una persona molt gran i amb qui no podia parlar depèn de quines coses i ara et veig com una persona com jo, amb qui puc parlar de qualsevol tema.” Això és una satisfacció molt gran perquè a més a més sents tot el plaer d’un pare o una mare sense tenir una responsabilitat tan gran. És a dir, els hi dones tot el que pots però l’educació és responsabilitat dels pares (encara que quan no hi són tu també ho fas). Jo gaudeixo molt amb els meus nets, m’ho passo molt bé i tinc la sort de poder viatjar amb ells. He anat a la Xina, a Kenya, a Costa Rica… i ara tinc un casament als Estats Units d’una néta i m’emporto a una altra perquè li fa molta il·lusió viure un casament a l’americana. La veritat és que tinc molta sort com a àvia.

2017-06-16T12:29:04+00:00