L’augment de l’esperança de vida, el descens de la fecunditat i el creixement de les persones centenàries configuren un món envellit que haurà de revisar totes les infraestructures socials per a poder sostindre l’economia i assistir a les persones dependents.
La demografia dels segles XX i XXI ha sigut i és sobretot una demografia de l’envelliment, tant en el pla individual com poblacional; i l’envelliment de la població, que en un altre temps es va considerar com un assumpte de les economies desenvolupades d’Europa i Amèrica del Nord, és avui un fenomen veritablement global que està arribant a Amèrica Llatina i que té com a única excepció notable la regió de l’Àfrica subsahariana, que manté una relativa joventut en termes demogràfics.
Com a individus, vivim cada vegada més. L’esperança de vida en nàixer s’ha incrementat en el pla global i ha passat de 47 anys a mitjans de segle XX a uns 71 anys avui dia, i s’espera que arribi a 78 anys a mitjans de segle i a 83 anys a finals. Com a poblacio, també estem envellint, ja que cada vegada són més àmplies les franges demogràfiques de major edat. I com a famílies, cada vegada tenim menys fills.
Les infraestructures socials (educació, ocupació, habitatge, transport, atenció sanitària i social) hauran de ser adaptades a les necessitats d’unes poblacions d’edat extrema.
Font: La Vanguardia
Llegir més: https://www.lavanguardia.com/vanguardia-dossier/20191216/472203714080/demografia-cambiar-mundo-sociedad.html
