Poema de Maya Angelou: Envellint

Quan em vegis asseguda en silenci,
Com un sac deixat al prestatge,
No creguis que necessito la teva xerrada.
M’estic escoltant a mi mateixa.
Espera! Atura’t! No et apiades de mi!
Espera! ‘Atura la teva simpatia!
Entenent si vostè ho va aconseguir,
¡En cas contrari em faré sense ell!
Quan els meus ossos estiguin entumits i adolorits,
I els meus peus no pugin l’escala,
Només et demanaré un favor:
No em portis un balancí.
Quan em vegis caminant, ensopegant,
No estudiant i equivocant-me.
Perquè cansat no vol dir ser mandrós
I cada adéu no s’hagi anat.
Sóc la mateixa persona que vaig ser llavors,
Una mica menys de pèl, una mica menys de barbeta,
Molt menys pulmons i molt menys alè.
Però sense sort que encara pugui respirar.