Tinc gairebé 90 anys. Fa 4 mesos i mig que estic confinat. Em van deixar sortir de la residència durant una hora fa un mes, però només vaig poder fer-lo uns pocs dies. Després, de nou, ho van prohibir. Per a protegir-nos.
Però tinc sort. Estic ben cuidat, físicament només tinc fotuda la columna, que fa que em dolgui a estones. Del cap, no obstant això, estic bastant bé.
A principis de març, vaig realitzar unes proves per a un estudi de la ‘fisio’ del centre. Em van predir una esperança de vida d’uns 4,5 anys. Està molt bé perquè va ser un dels millors resultats. Això significa que, si es compleix, més del 8% del que em queda de vida l’he passat aquí, en la residència. Confinat. Al meu company d’habitació li va sortir pitjor, dos anys. És major que jo, té 94 anys. Ell s’hauria passat tancat el 20% de la seva esperança de vida. Aquesta setmana hem repetit les proves. Sembla que no poder continuar amb els passejos matutins o les sortides amb algun familiar ha provocat que les dades estiguin pitjor. El meu ha disminuït gairebé un 50%. Vaja, resulta que jo també he perdut un 20% de la meva vida futura confinat, com el meu company. El problema és que a tots i totes ens ha passat el mateix. Ai, el confinament! Per la nostra protecció.
