Manel Gómez, secretari general de la Unió de Jubilats i Pensionistes de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT), i Miquel Lluch, secretari general de pensionistes i jubilats de Catalunya de Comissions Obreres (CC.OO) es coneixen des de fa anys per la seva trajectòria en la lluita sindical.

Com a líders de la secció sindical dels jubilats dels dos principals sindicats a Catalunya es presenten com el que són. Aliats per defensar el manteniment dels drets socials i laborals, en els quals, en alguns casos asseguren que s’ha retrocedit, i en el seu cas, per mantenir i millorar l’actual sistema de pensions.

Ens hem trobat amb ells per mantenir una conversa per parlar de la sostenibilitat de les pensions, l’edat límit de jubilació, el finançament públic de la dependència i preguntar-los si 130 anys després del naixement de la UGT i quan ja fa 50 anys que va crear-se Comissions Obreres -encara en la clandestinitat per la dictadura franquista-, els sindicats segueixen tenint sentit. “Per suposat!”, contesten a l’uníson.

En els darrers anys, hi ha diverses veus que alerten que les pensions, en el futur, podrien estar en perill. Quines mesures proposeu per fer-les sostenibles?

Manel Gómez (UGT). Aquesta por que ens posen als jubilats, perquè el que els interessa per tal que els treballadors facin plans de pensió privats. El problema essencial de les pensions no és per als que ja estem jubilats, sinó els que estan treballant. El govern que entri el que ha de fer és treure la reforma laboral de 2013 perquè sinó no arribarem enlloc. I les pensions s’han de pujar conforme l’IPC.

Miquel Lluch (CC.OO) Els ingressos de la caixa de la Seguretat Social no són suficients per afrontar l’actual ritme de despeses -com l’aplicació de plans d’ocupació o les tarifes planes dels autònoms- que s’extreuen d’aquest fons. La caixa de la Seguretat Social únicament s’hauria de dirigir a finançar i gestionar les pensions i les polítiques socials s’han de finançar via pressupostos generals de l’Estat.

La reducció del frau a la Seguretat Social, augmentar lleugerament les cotitzacions de les empreses i sobretot incrementar els salaris dels treballadors són d’altres mesures que caldria aplicar per augmentar la reserva de la Seguretat Social.

Cal seguir vinculant les pensions a més creació de treball?

M.G. S’ha fet un mal ús de la bossa de la reserva de la Seguretat Social. Les pensions han d’anar vinculades del salari. El problema de les pensions és dels joves i fins que no ens carreguem la reforma laboral no tirarem endavant. Els plans privats de pensions és una autèntica burla.

M.LL. Hi ha certs economistes que proposen un sistema de pensions dual, una part procedents pressupostos generals i l’altra d’un pla de pensions complementari lligat  a un fons d’inversió, cosa amb la qual nosaltres no estem en absolut d’acord. Aquests plans complementaris estan vinculats amb fons d’inversió i, per tant, no hi ha garanties per part de l’Estat. Volem que les pensions públiques siguin garantides per l’Estat, tal i com preveu la Constitució espanyola.

En els darrers anys, els jubilats i pensionistes heu sortit al carrer per donar un toc d’atenció a la classe política. Què penseu fer a partir d’ara?

M.G. Els sindicats no pararem d’estar al carrer per mantenir el sistema de pensions. Volem que el Pacte de Toledo, que és l’instrument del que ens hem dotat per arribar a un ampli acord polític, tiri endavant i s’apliqui. La gent gran estem lluitant també per les pensions dels joves, però cal que els nostres fills i nets estiguin present a les nostres concentracions i fem front comú.

M.LL. Una de les 22 mesures del Pacte de Toledo, que era la de vincular l’increment de les pensions a l’augment de l’IPC ja estava acordada, però a causa del ritme electoral no s’ha pogut tramitar el decret. La nostra voluntat és que una vegada es torni a formalitzar un nou Parlament seguirà existint la comissió parlamentària del Pacte de Toledo i, per tant, aquest punt haurà d’aplicar-se i ser efectiu, calculem que serà l’any 2020.

Jubilar-se als 70 anys d’edat ja és quelcom amb el qual ens hem d’anar mentalitzant?

M.LL. L’edat mitjana de jubilació ara és 63 anys i 8 mesos, perquè hi ha moltes persones que es jubilen avançadament i això ho garantitza, precisament, el sistema públic de pensions, cosa que si s’anés cap a un model mixte no passaria.

L’Associació Ciutadana pels Drets de les Dones reclama des de fa anys poder cobrar el 100% de la pensió del marit. Actualment perceben el 52% i en alguns casos puntuals el 60%, però hi ha dones que amb 700 euros al mes mantenen fills i néts. Com ho esteu gestionant des dels sindicats?

M.G. Aquestes formen part de totes les nostres reinvidacions. Elles estan a dins d’aquesta lluita.

M.LL. En d’altres països aquestes pensions es paguen a través dels pressupostos generals de l’Estat i no del fons de la Seguretat Social. S’ha d’apostar evidentment per les polítiques socials, però no s’haurien de pagar amb el fons previst per a financiar les pensions, sinó via pressupostos.

Més d’11.000 persones han mort des de 2013 pendents de rebre l’ajut a la dependència i actualment hi ha 18.000 persones grans en llista d’espera per entrar en una residència. Què proposeu?

M.G. El tema de les residències és una vergonya. Quina persona jubilada pot estar pagant més de 1.500 euros al mes? Qui ho pot pagar això? És impossible que un jubilat amb una pensió de 700 o 800 euros pugui tirar endavant i, per tant, es veu amb obligació a recolzar-se amb els fills, si aquests treballen. Assegurar el creixement de places de residències públiques és també una font de riquesa i de creació de llocs de treball.

M.LL. A Catalunya hi ha 60.000 places de residència, d’aquestes només 10.000 són públiques. És necessari que la part pública creixi, que hi hagi residències cent per cent públiques i que el sector privat no es nodreixi de les partides pressupostaries per mantenir el seu negoci.

En el cas de la ciutat de Barcelona, on hi ha dèficit de residències públiques, l’Ajuntament ja ha cedit els terrenys a la Generalitat, però des de l’Administració catalana s’al·lega que no es rep el finançament necessari de l’Estat. Es van passant la pilota d’una administració a l’altra i els ciutadans són els qui en patim les conseqüències.

La manca de cobertura del sistema públic per poder accedir a una residència obliga en molts casos a moltes persones a poder planificar-se econòmicament i a estalviar. 

M.G. Què hem de fer? No hi ha capacitat d’estalvi per poder preveure la jubilació i la dependència si es cobra el que cobra. Nosaltres tenim la responsabilitat que tenim, però l’Estat té la seva responsabilitat i no ens la pot traspassar als treballadors.

M.LL. L’Estat és qui ha de fer la previsió. Igual que la fa per l’educació, la llei de dependència cal que vagi acompanyada del suficient finançament. Els diners hi són, però cal fer una distribució més equitativa per part de l’Estat. Què hem de fer amb la gent gran? Hi ha molta hipocresia!

La lluita sindical segueix avui en dia tenint validesa?

M.G. Per suposat! I nosaltres no pararem d’estar al carrer. La tasca que fem els sindicats ens implica a tots. Quan aconseguim una millora és per a tots els treballadors, siguin o no afiliats, i això caldria tenir-ho en compte.

M.LL. El mercat de treball s’ha atomitzat i s’ha reduït les plantilles i per tant la capacitat sindical és molt reduïda. Hi ha hagut un canvi en el model productiu i cal que hi hagi un interlocutor social que medi entre treballadors i empresaris, independentment del nivell d’afiliació. Si atomitzen la distribució de la feina i no hi ha cap vertebració cada vegada serem més i més pobres.