“Parlar de la mort ens ajuda a viure millor, perquè ens ensenya a valorar cada moment”
Josep París és expert en l’acompanyament al final de la vida i en la humanització de l’atenció a les persones grans. Com a director de desenvolupament de Mémora impulsa programes de suport emocional per a famílies i professionals sanitaris i socials.
París, infermer especialista en geriatria, ha dedicat pràcticament tota la seva vida a l’àmbit de la salut i la cura. També ha estat gerent del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i director d’una residència assistida. A més, és coautor del llibre “Cuídate. Quince vivencias personales de cuidadores”, i des del 2012 comparteix reflexions al seu blog Cata de vida.
En aquesta entrevista, el també Vicepresident de la Fundació FiraGran parla sobre la necessitat de trencar el tabú de la mort, planificar el final de la vida i dignificar l’acompanyament en aquesta etapa.
- Comencem parlant de la mort, malgrat no sigui habitual. De fet, encara avui, la mort continua sent un tema tabú. Per què creu que ens costa tant parlar-ne?
Ens costa parlar de la mort perquè ens enfronta a la nostra pròpia vulnerabilitat. En una societat que premia el control i la seguretat, la mort és l’única certesa que no podem esquivar. Ens fa por, ens incomoda i, sovint, preferim mirar cap a una altra banda. Però amagar-la no la fa desaparèixer, només ens deixa menys preparats per quan arriba. - Vostè defensa que parlar de la mort ens ajuda a viure millor. En quin sentit?
Quan acceptem la mort com a part de la vida, la vivim d’una manera més plena. Parlar-ne ens permet posar en ordre el que és realment important, cuidar els vincles i preparar-nos emocionalment. No es tracta de viure amb tristesa, sinó amb consciència i gratitud pel temps que tenim. - Com podem fer que la societat assumeixi la mort amb més serenor i naturalitat?
Normalitzant-ne la conversa des de petits, integrant-la en l’educació, parlant-ne en família i als espais socials. També a través d’iniciatives com les que duem a terme des de la Fundación Mémora, on ajudem a trencar aquest tabú des d’una mirada humana i pròxima. - De fet, tot es resumeix en humanitzar el final de la vida. De què estem parlant exactament quan parlem d’això?
Humanitzar el final de la vida vol dir respectar els desitjos i necessitats de cada persona, garantir un comiat digne i oferir suport emocional a la família. És posar la persona al centre, més enllà de protocols mèdics o tràmits administratius. - Quins són els elements essencials per garantir un final de vida digne i respectuós?
L’acompanyament emocional, l’adequació del tractament mèdic als desitjos del pacient, el respecte a les creences personals i la presència de les persones estimades. Ningú hauria de marxar sol ni amb dolor evitable. - Al nostre país, tenim els recursos necessaris per a oferir aquest acompanyament? Què caldria millorar en l’àmbit sanitari i social?
Hi ha professionals molt compromesos, però encara falten més recursos per a cures pal·liatives, més suport als cuidadors i una millor integració del final de la vida en l’atenció sanitària i social. Hem d’avançar cap a un sistema que no només allargui la vida, sinó que garanteixi una bona mort. - Acompanyar una persona en el final de la vida pot ser molt dur per a la família. Com poden gestionar emocionalment aquest procés?
Amb informació, suport i acceptant les emocions que van sorgint. És important no viure aquest procés en soledat i buscar acompanyament, ja sigui en grups de dol, teràpia o amb persones que hagin passat per experiències similars. - Els professionals sanitaris i socials que atenen persones en aquesta etapa també necessiten suport. Què és el més difícil per a ells i com se’ls pot ajudar?
El més difícil és la càrrega emocional i la sensació de no poder fer prou. Necessiten espais per compartir, formació en gestió emocional i suport psicològic per evitar el desgast professional. - En el seu blog Cata de vida, ha reflexionat molt sobre la importància de planificar el final de la vida. Per què creu que és important fer-ho?
Perquè ens dona tranquil·litat i evita decisions difícils als nostres familiars. Planificar ens permet decidir com volem ser atesos, deixar escrit el nostre testament vital i assegurar-nos que els nostres desitjos es respectin. - Quins aspectes hauríem de tenir en compte a l’hora de preparar aquesta etapa?
El document de voluntats anticipades, l’organització dels aspectes legals i patrimonials, i també parlar-ne amb els nostres éssers estimats. La clau és fer-ho en vida, amb serenor i sense pressa. - Encara hi ha reticències a parlar de temes com els testaments vitals o les decisions anticipades. Com podem normalitzar aquesta conversa amb les nostres famílies?
Introduint-la de manera natural, aprofitant situacions quotidianes o experiències d’altres persones. Parlar-ne no és cridar la mort, sinó prendre el control sobre com volem viure fins al final. - La solitud no desitjada és una realitat que afecta moltes persones grans. Com podem garantir que ningú hagi d’afrontar sol aquesta etapa?
Amb xarxes de suport comunitàries i implicant-nos com a societat. No podem delegar-ho tot a les institucions; la cura de les persones grans és una responsabilitat col·lectiva. - Parlem ara dels cuidadors. De fet, vostè, al llibre “Cuídate”, recull històries reals de persones que tenen cura de la gent en la seva darrera etapa de la vida. Què és el més valuós que ha après escoltant aquestes experiències?
Que cuidar és un acte d’amor, però també, de vegades, de gran sacrifici. I que per cuidar bé, cal cuidar-se un mateix. Els cuidadors sovint es posen en segon pla, i això pot portar-los a l’esgotament físic i emocional. - Vostè ha treballat també en diferents àmbits relacionats amb la salut, la infermeria i la cura de les persones grans. Com ha evolucionat la seva visió sobre la manera com afrontem la mort i el dol?
Amb els anys, he vist que cada cop hi ha més consciència sobre la importància de l’acompanyament i del dol. Però encara queda molt per fer per integrar aquests processos a la societat d’una manera més natural. - Ara també, com a director de desenvolupament de Mémora a Catalunya, desenvolupeu programes de suport emocional per a famílies i professionals. En què consisteixen?
Treballem oferint grups de dol, xerrades, assessorament personalitzat i activitats per promoure el benestar emocional. La nostra missió és ser-hi per acompanyar les persones quan més ho necessiten. - Per acabar, si hagués de donar un consell a algú que té por de parlar de la mort, què li diria?
Que la por no desapareix si la ignorem, però sí quan l’afrontem. Parlar de la mort ens ajuda a viure millor, perquè ens ensenya a valorar cada moment i a preparar-nos per acomiadar-nos amb pau.
