Tinc 57 anys. Vaig néixer a Barcelona i visc a Casat, dos fills. Dirigeixo un despatx d’arquitectura especialitzat en edificis per a gent gran. Les persones haurien de ser al centre de la política.
La perspectiva d’acabar en una residència ens sembla trista…
Ens hem de replantejar com i on viu la nostra gent gran.
El coronavirus ha estat la gota que fa vessar el vas?
Fa temps que el sector, des de tots els punts de vista, també l’arquitectònic, treballa per canviar el model d’atenció als grans. Ara hem d’afegir les pandèmies infeccioses a l’equació.
Per què no ens agraden les residències?
Fins ara, a Espanya, hem dissenyat residències com si es tractés d’edificis híbrids entre hotels i hospitals, espais terriblement institucionals i molt allunyats del que tots entenem com una llar.
En moltes residències la gent gran viu al marge de la ciutat i dels ciutadans.
És cert, sovint les residències han servit per a la guetització de la nostra gent gran, fent-los abandonar casa seva i deixant els centres de les ciutats sense ells.
Quina és l’alternativa?
Cal intentar que la gent visqui no com a casa, sinó que visqui a casa, però dins d’un centre residencial. És el model arquitectònic que s’aplica, amb diferents característiques, en països del nord i el centre d’Europa: l’ atenció centrada en la persona.
I com s’aplica això?
Creant petites unitats acollidores de convivència que són com habitatges grans compartits per un nombre relativament reduït de persones (entre 8 i 20) situades dins d’una residència, totalment autònomes unes de les altres i sota la mateixa gestió global.
Cada habitatge amb cuina, salonet, dormitoris…?
Sí. Les unitats petites faciliten molt l’orientació de les persones i redueixen l’estrès i la depressió, amb la consegüent disminució de la farmacologia, i alhora aconsegueixen més satisfacció dels treballadors.
No totes les persones grans tenen el mateix nivell d’independència.
Cada una d’aquestes unitats està preparada per a diferents perfils de persones. És un model molt més efectiu davant una nova pandèmia infecciosa: hem comprovat que els casos d’èxit han estat per confinament de treballadors amb els ancians, o grups petits amb desinfecció de tothom que hi entrava.
No vull que als 80 em parlin com una nena ni em diguin el que he de fer.
Crec fermament que les residències s’han de dissenyar amb l’objectiu de crear entorns més domèstics i allunyats dels hospitals. Entorns que garanteixin el sentit de pertinença, l’empoderament de les persones.
Crec que tots volem això.
Quan una persona entra en una antiga institució geriàtrica perd les connexions familiars i es torna dependent perquè el centre s’encarrega de tot. Hem d’evitar la institució, la seva imatge i aquesta pèrdua d’autonomia.
Què fem amb la solitud?
Trobar la manera d’obrir les residències als barris perquè diferents generacions de persones puguin socialitzar-se amb els ancians.
I com s’aconsegueix això?
Amb edificis que no estiguin aïllats i que tinguin sales polivalents que puguin servir perquè veïns del barri es reuneixin per celebrar esdeveniments, fer classes… Poden tenir una sala bar que pot ser pública a més de donar servei a la residència, el jardí pot ser compartit, amb mobiliari per a nens.
Què més?
La sala de fisioteràpia pot donar servei al barri, la cuina i la bugaderia també… En això estem treballant amb un grup d’experts de diferents àmbits (metges, psicòlegs, enginyers, advocats, gerontòlegs, directors de residències…). I també en crear, ajudats per la tecnologia, espais més segurs i lliures.
Ha vist funcionar models similars?
Sí, hi ha bastantes experiències en marxa, a la residència Humanitas a Holanda els estudiants viuen gratuïtament a canvi de passar un temps amb els residents. I a Santander ja hi ha una residència amb guarderia.
Això implica un canvi de mentalitat de la societat: confiar en la nostra gent gran.
Per a molts d’ells, alguns nonagenaris, el millor del lloc on viuen és la presència dels estudiants o dels nens, els estimula i els ajuda a mantenir-se joves.
Els nord-americans creen urbanitzacions per a la tercera edat.
Edificis d’apartaments per a persones sense dependències amb molts espais compartits i amb unitats petites per a persones assistides i fins i tot amb unitats per a persones amb demències.
Em quedo amb el cohousing .
L’autogestió del conjunt des del minut u per part dels residents és un model que ha tingut molt èxit tant als països anglosaxons com als mediterranis.
Hi ha espai per a tots aquests models.
Sí, en tot cas es tracta de construir residències més humanes, on les persones hi vulguin anar perquè saben que la intimitat i la seva voluntat serà respectada. En això els arquitectes tenim molt a oferir. Hi ha necessitat, hi ha dèficit de places residencials, aprenguem dels errors, fem-ho bé.
