Bartolomé Freire, doctor en Psiquiatria, psicoterapeuta i expert en jubilació
Tinc 73 anys. Vaig nàixer a Galícia i visc a Madrid. Casat, 2 fills i 3 néts. Jubilat de la pràctica clínica, però docent i supervisor de tractaments psicoterapèutics. Sento que no es respecta la individualitat i que es manipula comercial i políticament a les persones. Sóc agnòstic amb valors cristians.
Hi ha jubilats tristos.
Sí, jubilats ancorats en rutines; uns altres enriqueixen la seva vida i troben un nou camí.
Ha fet vosté un estudi sobre com afrontem aquest canvi vital.
Volia conéixer què és el que ens motiva, el que ens il·lusiona i fa que visquem el dia a dia plenament en aquesta etapa de la vida, i vaig trobar cinc maneres diferents, cinc prototips, de buscar sentit i afrontar aquest període.
No ha de ser un canvi senzill.
La jubilació suposa tancar una etapa important de la vida, perds un rol laboral que ha contribuït a definir-te com a persona i ha establit com et veuen els altres. Posa en marxa un procés de dol.
…També d’alleujament.
Jo crec que la jubilació és una nova oportunitat; al costat d’aquesta sensació de buit hi ha sentiments exultants: sentir-te amo del teu temps, lliure per a fer el que vulguis.
Però la societat t’etiqueta de “trasto”.
És un prejudici infundat. Amb l’edat es perden algunes capacitats, però es guanyen unes altres. Està demostrat que les persones grans són més felices que les joves, més tolerants, poden integrar aspectes contradictoris i prenen millors decisions.
La majoria dels jubilats són disfrutadors?
Sí, són el grup més nombrós analitzat, un 35% del total. Identifiquen la jubilació amb l’oportunitat de fer coses que els agraden, renoven les seves relacions i deixen al marge horaris i compromisos fixos.
Què el va sorprendre d’aquest grup?
La majoria són dones per a les quals és important compensar una vida plena d’obligacions concentrant-se ara a gaudir i créixer personalment.
Bon pla.
Per contra, en el grup d’afaenats, el segon més comú, la majoria són homes amb un nivell acadèmic mig-alt que han exercit treballs amb els quals han gaudit i que, o bé els mantenen com poden, o es busquen una tasca que els substitueixi entorn de la qual organitzen la seva vida.
Una manera d’intentar parar el temps.
L’oposat als exploradors, que tenen assignatures pendents i per fi troben el moment de desenvolupar-les, d’ampliar horitzons i aprendre. Em vaig trobar amb persones que estudien una nova carrera, unes altres que desenvolupen habilitats artístiques amb gran satisfacció.
Aconsegueixen realitzar-se i sorprendre’s a si mateixes.
La jubilació per al grup que qualifico d’exploradors ha sigut un punt d’inflexió, s’han escoltat a si mateixos, han identificat altres anhels, els han donat camí i han aconseguit satisfer-los, i això els fa créixer com a persones.
Els assossegats prefereixen la tranquil·litat.
Volen viure una vida sense tensions gaudint del que hi ha. Són persones molt centrades en el seu entorn familiar que no es plantegen aconseguir noves metes. El seu perill és aïllar-se i distanciar-se en el seu contacte amb el món exterior.
Quin grup és més procliu a tombar-se en el divan?
Els desenfocats, els que no troben el seu lloc en la jubilació, que no tenen un projecte personal o l’han portat d’una manera erràtica i superficial, i estan a l’atzar de l’entorn. Es declaren insatisfets amb el que estan vivint i solen referir-se a les seves funcions de manera pejorativa: “Jo sóc el “abuelete”, diuen.
Ensorrament d’autoestima?
Sí. No gaudeixen de les seves activitats quotidianes. En aquest grup hi ha una freqüència més elevada de prejubilats per iniciativa de l’empresa.
Homes i dones afronten aquest canvi de manera diferent?
Els homes confessen pors davant aqueix canvi: què fer amb tantes hores al dia, els costa separar-se de l’empresa i mantenen costums adquirits com portar corbata o sortir de casa a la mateixa hora a la qual sortian per a anar a treballar; si han sigut executius, enyoren el seu estatus.
I les dones?
En les enquestes cap va comentar que sentia “haver perdut valor” per jubilar-se, més aviat al contrari, deien que havien viscut condicionades per pares, marit, fills, casa i treball, i que ara per fi podien desplaçar el centre de gravetat dins de si mateixes.
Com entén vosté la jubilació?
És probablement l’etapa de la vida en la qual som més lliures, cadascun és responsable de la seva jubilació, de triar un camí, i crec que aquesta oportunitat és un regal i una experiència inèdita.
Com afrontar-la amb certes garanties?
En l’inici de la jubilació em sembla important que un es doni temps, perquè hi ha una certa tendència a omplir-se la vida de coses. Temps per a veure com t’està afectant, perquè d’allà trauràs claus que seran molt importants per a saber què vols. Cal prevaldre l’ésser i l’estar en fer.
Per a saber què vols has de saber qui ets.
Això implica mirar cap endarrere, fer una revisió de la teva vida, i no és fàcil. I crec que també és bo córrer algun risc, sortir del camí trillat, fer alguna cosa que òbri el teu horitzó.
Font: LA VANGUARDIA
