Quan el més cert i veritable és aquest somriure que mostres sense que hi hagi ningú al costat. Són temps difícils, però és curiós que hagi de sacsejar-se a la humanitat sencera per a adonar-se del que veritablement importa. Els tòpics, la qual cosa queda bé dir, aquesta solidaritat a mig fer, aquest mirar pels més desfavorits. Ara tot aflora. En la crisi del 2008 tots deien: “Sortirem reforçats”; bé, aquí teniu l’exemple, realment vam sortir reforçats com a persones?, crec que no. Vam tornar al mateix, a mirar el nostre melic.
Ara s’ha parat el món, senyors, s’ha parat. La nostra gent gran s’en va, aquells que ens van acollir en les dolentes d’aquella crisi, aquells que van viure el invivible, que havien patit l’insofrible. Ara, ells, que no coneixien la paraula por, que ens van ensenyar a besar el pa abans de tirar-lo, ara s’en van, i tenen por, però sabeu una cosa, crec que ells mai deixen de somriure, perquè han viscut contra el vent. Així que ara, quan ens envaeixen els gurus mediàtics que ens envien missatges de positivisme i energia, i de valorar el que tenim a casa, a mi, el que em queda és tenir el dret a queixar-me i a estar de mal humor, i que somriure sigui una tasca àrdua, quan els teus fills han perdut la feina, quan la incertesa penetra en totes les teves tasques, ara fent-les des de casa i penses, estem fotudament malament, poc hem après de la nostra gent gran.
Penseu quan sortiu a aplaudir des de les trinxeres, que els temps difícils no duren sempre, però les persones seguirem, i de quina forma ho farem. Aplaudir a la nostra gent gran, que van tenir la glòria de superar i somriure. Sento no poder ser optimista, avui mateix desitjaria baixar-me d’aquest malson. Avui solament em queda preparar-me per al difícil, i esperar poder ser una quarta part de forts del que són la nostra gent gran. La primera frase d’aquest escrit l’havia d’haver posat al final. Quan el més cert i veritable és aquest somriure que mostres sense que hi hagi ningú al costat.
Font: El Periódico
