“El cuidador no professional ha d’incorporar en el seu dia a dia la cura de la seva pròpia salut mental”
Quan parlem dels cuidadors no professionals, un aspecte molt important, quasi sempre invisible, és com els afecta el desgast emocional -i també físic- derivat de l’atenció continuada. Aquesta realitat és la que el Dr. Lluís Lalucat i Jo, prestigiós psiquiatre barceloní i referent en salut mental comunitària, ha posat sobre la taula al llarg de la seva trajectòria.
Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona, especialista en psiquiatria i amb formació a la Universitat de Heidelberg, Lalucat és a més de psiquiatre, docent i investigador, i al llarg de la seva trajectòria ha destacat per la seva vocació en l’àmbit comunitari, educatiu i assistencial. President de l’Associació Centre d’Higiene Mental Les Corts del Grup CHM Salut Mental, ha promogut un model teòric i pràctic de salut mental comunitària. Lalucat ha atès al llarg de la seva vida professional tant pacients grans com els seus cuidadors familiars, per això, sap perfectament que el cuidador no professional —sovint un familiar— és el pilar que sosté el sistema, però també el més vulnerable a l’aïllament i a l’anomenada “sobrecàrrega del cuidador”. Ferm defensor de la psiquiatria social i moderna, Lalucat recorda que el pacient ha de ser vist com un ciutadà amb drets que necessita un acompanyament integral i proper.
- Sr. Lalucat, al llarg de la seva vida professional haurà tractat a desenes de persones amb el que ara denominem “sobrecàrrega del cuidador”. Però segurament, molts d’aquests pacients ni sabrien què els passava. Si hagués de definir els trets o els sintomes que ens han de posar en alerta per saber si una persona pateix aquest síndrome, quins serien?
Com molt bé indica, sovint el cuidador principal d’una persona que presenta especials necessitats d’atenció, és un cuidador no professional, habitualment un familiar. Quan aquesta atenció es perllonga en el temps o s’aguditza per un increment continuat de les necessitats assistencials, pot generar una sobrecàrrega en el cuidador, que s’expressa inicialment per una sensació de cansament. Progressivament, pot manifestar-se per un conjunt de símptomes que es poden anar estenent o incrementant, i que constitueixen senyals d’alerta de la sobrecàrrega del cuidador, tant en l’àmbit físic com emocional i cognitiu, en forma de molèsties físics, alteracions de la son, pèrdua d’interès per les coses, reducció de la vida social, ansietat inespecífica, o aparició de malestar emocional. - Però, des de la psiquiatria, com diferencia l’esgotament habitual del síndrome del cuidador cremat? I què passa a nivell cognitiu quan el cuidador ja no pot donar més de si?
Més enllà del cansament habitual o de la sensació d’esgotament progressiu del cuidador, podem identificar un conjunt d’expressions emocionals i vivències que configuren l’anomenat síndrome del cuidador cremat. En aquest sentit és convenient que el cuidador reflexioni i es pregunti periòdicament sobre el seu estat i en com l’activitat de cura que realitza està incidint en el seu benestar. També es poden utilitzar qüestionaris com el Zarit, que mitjançant 22 ítems i un sistema de puntuació permet avaluar, indicativament, el grau de sobrecàrrega percebuda per un cuidador. - I quan l’estrès es cronifica, quins són els canvis cognitius que solen aparèixer en un cuidador no professional?
En cuidadors de llarga durada, la sobrecàrrega pot tenir repercussió tant en l’àmbit emocional com cognitiu. En l’àrea cognitiva, poden expressar-se dificultats en algunes funcions com la capacitat de concentració, amb dificultat per mantenir l’atenció continuada en una activitat, o seguir el fil d’una conversa, alteracions de la memòria, amb oblits freqüents, dificultat per recordar activitats acordades, la ubicació d’objectes d’ús quotidià, o en tasques com la reflexió i la presa de decisions habituals. - Sovint els cuidadors no professionals de gent gran són familiars que també tenen ja una certa edat… Hi ha evidència científica que relacioni la sobrecàrrega del cuidador no professional amb un major risc de deteriorament cognitiu prematur?
S’ha documentat que els cuidadors que afronten situacions de major dificultat i intensitat creixent, com en el cas de les demències, així com per períodes més llargs, poden tenir un risc més gran de deteriorament cognitiu.
Alguns factors que vincularien la cura i el risc serien l’estrès crònic del cuidador, la manca d’atenció a la pròpia salut, tant física com mental, el progressiu aïllament social per la reducció del temps dedicat a les relacions personals o la pèrdua d’interessos i motivacions que són motors d’una activació continuada de les funcions cognitives. - Quines estratègies pràctiques recomanaria als cuidadors i cuidadores per preservar la seva salut en el dia a dia, més enllà del consell genèric de “descansar”?
Sempre ens hem de preguntar si podem fer quelcom per prevenir el deteriorament cognitiu, i més encara quan es tracta de persones en les que identifiquem situacions o conductes de risc. Les estratègies per preservar les capacitats cognitives passen de forma genèrica per cuidar la pròpia salut entesa en la seva globalitat, biològica, psicològica i social. Però de forma més precisa caldria tenir cura de les funcions cognitives i del que habitualment es coneix com reserva cognitiva, es a dir, la capacitat cerebral per fer front als danys i per optimitzar el seu funcionament. Aquesta reserva es va exercitant al llarg de la vida i incorpora les experiències i els coneixement que hem anant adquirint, sovint vinculats a l’educació, però també a les ocupacions i a activitats com la lectura, el contacte social, l’aprenentatge d’idiomes, les activitats artístiques i altres que comportin noves adquisicions i experiències. - De fet, com a gran defensor de les xarxes comunitàries, quin consell pot donar als cuidadors perquè se sentin més acompanyats?
Fins aquí hem parlat fonamentalment dels efectes de la sobrecàrrega del cuidador per la seva dedicació a la cura d’una persona necessitada d’atenció. Però aquesta activitat es dona sempre en el sí d’una relació interpersonal i en un context familiar, social i comunitari més ampli. No solament hem de cuidar la relació, sovint complexa, entre cuidador i cuidat, sinó veure també la implicació de l’entorn en el procés de cura, del conjunt de la família, del recursos socials disponibles i de la inserció del procés en la comunitat de referència. En d’altres termes, cal treballar la implicació de tots els membres de la família i amistats, evitant l’aïllament del cuidador i del cuidat. Avui dia contem cada cop més amb espais de suport mutu per a cuidadors, organitzats des de diferents àmbits assistencials, i sovint amb participació de professionals. Són espais en els que és recomanable participar. - Què hauria de canviar en l’atenció sanitària per reduir l’alt risc de patologia cognitiva i mental en aquest col·lectiu (cuidadors no professionals)?
El sistema sanitari, en el seu conjunt, hauria d’orientar la seva tasca més cap a la prevenció i la promoció de la salut, i en conseqüència, en el camp que ens ocupa, a incorporar a les persones cuidadores a programes i activitats de formació i prevenció. Aquesta és una funció que correspon fonamentalment a l’atenció primària de salut i que cal coordinar amb els recursos socials i comunitaris de cada sector. - Sovint ha defensat que l’atenció psiquiàtrica no s’acaba a la consulta. Què hauria de fer un cuidador no professional per cuidar la seva ment cada dia, sense necessitat que li diagnosticaran un trastorn per començar a actuar?
Com hem comentat anteriorment, el cuidador no professional ha d’incorporar en el seu dia a dia la cura de la seva salut mental, identificant com algunes molèsties físiques, disfuncions de la son o malestar emocional, poden tenir el seu origen en l’exercici de la seva funció curadora. Ha de ser conscient de la necessitat d’ adoptar mesures per protegir el seu equilibri emocional: mantenir un estil de vida saludable, cuidar les relacions personals, gestionar i compartir la seva experiència. Però ha de disposar també de llocs on se’l pugui ajudar a reconèixer el seu patiment i la sobrecàrrega que està patint i oferir-li ajuda professional. - Què li diria ara mateix a una persona que cuida un familiar gran, se sent desbordada i té por de no estar a l’alçada, però alhora nota que la seva pròpia ment li falla?
Primer que res, que reconegui que està vivint una situació excepcional i que cal compartir-la i cercar ajuda. Valorar la possibilitat d’organitzar la cura de manera més compartida i la possibilitat d’incorporar recursos assistencials professionalitzats a l’atenció. D’altra banda buscar recursos de suport que pot rebre com a cuidador en els serveis assistencials als que està vinculat. - Per acabar, creu que esdeveniment com FiraGran, que aposten per visibilitzar un envelliment actiu i vital, poden també ajudar als cuidadors no professionals?
Esdeveniments com FiraGran són, precisament, un punt de referència per abordar tant la vessant preventiva d’un envelliment actiu i saludable, com un espai idoni per fer paleses les necessitats assistencials de les persones cuidadores, sovint també grans, i motivar un model de cura actiu i saludable.
