Entrevista a Lola Cabrera –Psicòloga experta en processos de dol-

Falten pocs dies perquè arribin les festes de Nadal i mentre hi ha persones que viuran aquests dies en un ambient de germanor i de compartir sobretaula amb la seva família, d’altres sentiran més que mai la soledat, perquè potser aquest serà el primer any que no tenen al seu costat l’ésser estimat.

Alguns experts denominen aquesta situació com el síndrome de la cadira buida, però al cap i a la fi tot això no deixa de ser una etiqueta per procés que ha de gestionar una persona davant d’aquest tipus de pèrdues. En parlem amb la psicòloga clínica Lola Cabrera, experta en dol.

El Nadal per a moltes persones pot ser un moment entranyable, però en canvi per a d’altres és un moment especialment  dolorós. Per què?

Setmanes abans que comenci el Nadal les persones que han tingut una pèrdua dolorosa es troben amb una dissonància, segons indiquen tots els senyals externs és època d’alegria, de joia, d’estar a prop dels essers estimats i això resulta incoherent amb el que ells senten, tristesa, soledat i buidor. Es quan senten més l’absència de la persona que ja no hi és.

“Cal que la persona es doni permís per decidir el que necessita”

 

Aquesta situació es dóna sobretot en persones que han perdut una persona recentment o també en situacions de pèrdues més llunyanes en el temps?

Es donen en els dos perfils, també en aquelles persones que s’han anat quedant sense família i per tant en aquesta època s’intensifica el sentiment de soledat. Igual que diem que en el procés de dol l’objectiu és reinventar-se i crear-se de nou perquè ja no tornem a ser les mateixes persones, en el cas del Nadal també hem de poder reinventar-lo i mantenir aquelles qüestions que un sap que l’ajudaran i eliminar tot allò sobrant.

La família de la persona afectada sempre ho entén?

Sovint l’entorn no és facilitador i la família, per exemple, pot no comprendre que aquella persona aquell any no vulgui seguir mantenint una certa tradició. Cal que la persona es doni el permís per decidir el que necessita en aquells moments.

Què aconselles que faci?

Segurament el més recomanable és parlar abans amb la família. Sovint moltes persones eviten pensar en aquestes festes i així van deixant passar els dies i el que passa és que troben després davant situacions que els resulta difícil gestionar. És important poder explicar allò pel que et veus preparat, per arribar a un consens. Pot ser que necessiti trobar-se amb un grup més íntim de persones o posar una espelma, una fotografia o fer un brindis per la persona absent, però sempre és millor parlar-ne abans perquè ningú decideixi per aquesta persona i es pugui sentir incòmode.

Detectes aquestes situacions en els grups de dol als quals dones suport?

Sí. Hi ha alguns casos en els que els fills comencen a pressionar, agafen el control de la situació i planifiquen les festes de Nadal sense que, en aquest cas, la persona gran prengui cap decisió. Cal poder parlar-ne. Potser en algunes coses, la persona gran, que ha patit la pèrdua, haurà de cedir, però en les altres se l’haurà de respectar.

Què passa quan hi ha nens petits?

Als nens se’ls ha de poder parlar de tot, també de la pèrdua, és clar adaptant-se a cada edat. Per exemple, cal poder explicar a l’infant que l’àvia aquell dia vindrà a casa i que potser en algun moment estarà trista, s’emocionarà o necessitarà aixecar-se de la taula per tornar una estona després. I el nen ha de poder entendre el per què de la situació.

“No podem estar sempre tapant la mort als nens”

 

És bo doncs que els nens visualitzin aquesta emoció?

Alguns adults expliquen que, davant dels nens, marxen a la cuina a plorar. Quina importància té que els vegin? No passa res. Cal que siguem capaços d’explicar-los que trobem a faltar l’avi, el pare o la persona que s’hagi mort. Plorar ajuda a alliberar el dolor i és també una oportunitat per què el nen ens expliqui com se sent ell. Els infants aprenen de les actituds i els models dels adults. No podem estar sempre tapant la mort als nens.

Hi ha persones que després de patir la pèrdua d’un ésser estimat decideixen marxar de viatge. Això és fugir del problema?

És respectable, però si tries aquesta opció tard o d’hora arribarà un Nadal en el que molt possiblement t’hauràs de quedar en el teu entorn habitual, a no sé que decideixis que cada Nadal te n’aniràs fora.

Hi ha persones que trien per fer algun ritual, com posar una espelma o deixar la cadira buida de la persona que no hi és. Això ajuda?

És important que sigui la pròpia persona que digui què vol fer. Cadascú és diferent. Hi ha persones que necessiten veure fotos de la persona i d’altres que, en canvi, això els fa molt de mal. A algunes persones els ajuda fer present de manera simbòlica la persona que han perdut, com per exemple encenent una espelma, posant una foto, o col·locant a l’arbre de Nadal alguna cosa que el recordi. El Nadal és escoltar-nos també, perquè la recepta que serveix per a un pot ser que no serveixi per a un altre. La pregunta sempre és: això a m’ajuda a mi?

Què poden fer aquelles persones que després de la pèrdua es troben que no els queda família?

En aquests casos és important fer xarxa, poder accedir a centres cívics, entitats o casals de gent gran que durant el Nadal organitzen celebracions. També en aquesta època hi ha residències geriàtriques que obren les portes per a persones grans de l’entorn, per tal que puguin compartir la taula. Són dates que et porten a recordar i a sentir-te molt més sol.

En quin moment el procés de dol comença a necessitar ajuda d’un professional perquè es converteix en patològic?

No tots els dols són iguals. No podem comparar el temps de dol per la pèrdua d’un fill que per la pèrdua per la mort l’avi, per molt que hi hagués una relació especial. Al final, la mateixa persona que demana algun suport veu que potser va passant el temps i que es queda instal·lada en unes certes emocions, com la ràbia i la culpa, que li estan  impedint seguir amb la seva vida.

Quan podem dir que s’ha superat una pèrdua?

Potser no podem parlar de superació, sinó d’aprendre a ressituar aquella persona estimada, que ja no hi és, en un altre lloc proper en el qual no t’hi pots relacionar a través dels sentits.