“FiraGran és un Saló on, sobretot, pots conèixer molta gent, i això és meravellós, perquè les persones necessitem persones”

Als seus quasi 89 anys (els fa al juny), la Joana Torruella Ventura és un exemple del que significa el compromís actiu. Filla de Barcelona (va néixer en un carrer a dues passes de la Catedral), des de ben jove va estar arrelada al món associatiu. La música, que li va inculcar el seu pare, també ha estat sempre un fil conductor a la seva vida: va ballar a la Colla Sardanista Joan Maragall i va cantar a l’Orfeó Català. Als seus 20 anys es va casar i ja, com a esposa i mare de 7 fills, va continuar activa i reivindicativa.

De fet, la Joana es va convertir a finals del segle XX en una de les veus imprescindibles de la lluita feminista des del teixit civil i ciutadà en la conquesta d’una igualtat plena i real. Així, com a cofundadora de l’Associació Ciutadana pels Drets de les Dones, lidera des de fa tres dècades la reivindicació dels drets de les vídues. A més, segueix participant i col·laborant amb entitats, fundacions i associacions, demostrant que el seu secret per mantenir-se al peu del canó és, senzillament, “no parar mai i no mirar la tele durant hores”.

La figura de la Joana Torruella també ha estat vinculada a FiraGran des de la seva primera edició. De fet, no ha faltat a cap edició, sempre aprofitant aquest punt de trobada de la gent gran per donar a conèixer la seva lluita activa per aconseguir més igualtat en les pensions de les vídues.

  • Joana, com va començar la seva lluita pels drets de les vídues?
    L’Associació la vam fundar la Pilar, el Pere i jo el 1997. Vam començar recollint firmes per demanar una pensió de viduïtat digna, perquè les dones que es quedaven vídues cobraven poquíssim. Era una època en què moltes dones no treballaven fora de casa i, en quedar-se vídues, no rebien ni per viure. Vam aconseguir recollir 730.000 signatures de persones i 350 d’ajuntaments. En aquella època ja ens van proposar que la demanda es polititzés, però no vam voler. Ens volíem mantenir com una acció social. Però vam aconseguir portar-les a Madrid el 25 d’octubre del 2000. Nosaltres vam pensar que a partir d’aquella acció els polítics farien alguna cosa, perquè ens havien d’escoltar, però van arxivar el tema. Però va ser a partir d’aquell moment que vam créixer molt com a associació. I finalment vam aconseguir que la base de la viduïtat arribés al 52%, del 45% d’abans. Però era una pujada insignificant. I no vam deixar de fer manifestacions perquè volíem més. Han de saber els polítics que quan una dona es queda vídua, el que canvia de despeses és el tros de carn, o la quantitat de llegum que cuines, però del llum, del gas o del pis no pagues menys…
  • Però és una llàstima, perquè després de tants anys no hem aconseguit gaire més. De fet, estem molt enfadades, perquè quan es va aconseguir una lleugera pujada de la pensió, no va ser retroactiva.
    Una lluita que mai acaba, Joana… Però és una meravella veure que manté intactes les ganes de continuar. D’on surt aquesta energia inesgotable?
    Doncs perquè mai paro. El secret és no parar de fer coses. I gràcies al fet que em trobo bé, les puc fer. He tingut coses -malalties-, com tothom, però sempre m’he obligat a sortir i a fer coses. No em quedo a casa mirant la tele. I intento fer activitats i treballar, perquè si tens el cap ocupat no deixes de tenir energia. Cada dilluns surto a fer marxa nòrdica durant 2 hores, perquè fer exercici físic a la nostra edat és molt important, no només per mantenir-nos actius, sinó per interactuar amb gent. Això és el més important, i el que m’ha donat vida.
  • Joana, llavors, no es perdrà la Caminada FiraGran, oi?
    No, això segur. Ja m’he apuntat, com cada any. Pensa que nosaltres, com a entitat, hem vingut a FiraGran des del principi, des de la primera edició, mai hem fallat.
  • I com veu l’evolució del Saló? Què s’ha millorat i què troba a faltar d’aquelles primeres edicions?
    Trobo a faltar que, als seus inicis, em sembla que hi havia molta més part expositiva, hi havia més empreses que venien a ensenyar les seves novetats, serveis…. Crec que el sector empresarial hauria de donar més suport ara, perquè és una fira molt important i que fa una tasca imprescindible. Necessitem aquest recolzament de les empreses per poder mantenir-la i haurien de posar-hi més de la seva part.Per contra, cada any, la part de les activitats ha anat millorant. És impressionant que ara hi hagi més de 300 activitats per a tothom. Ha millorat moltíssim la proposta també de les activitats a l’Àgora, perquè cada any venen tertulians molt interessants.
  • Si hagués de triar-ne una, amb quina activitat de l’any passat es queda?
    Totes les que vaig fer i on vaig aprendre, per exemple, el bingo musical, les conferències… tot em va agradar molt.
  • Aquest any, el Saló va dedicat als cuidadors no professionals. Què en pensa d’aquest tema, Joana?
    Doncs crec que fan una tasca molt important i que, en general, no estan gaire visibilitzats. Jo mateixa faig de cuidadora d’una senyora que és més jove que jo, però que necessita acompanyament. Vaig dues hores a la setmana per ajudar-la i fer-li companyia. Ho faig a través de l’associació Avis Món. De fet, crec que en aquest tema les associacions són les que fan una tasca molt important, mentre que les institucions públiques són lentes i incompetents. Perquè amb tanta burocràcia digital, no fan més que posar barreres.
    Jo, per això, apel·lo que la gent gran que estigui bé col·labori, que ajudi altres persones grans. En el món ens necessitem els uns als altres. I veig que encara falta més voluntariat. Els grans que tenen tant temps lliure són els primers que haurien d’apuntar-se a associacions i fundacions per fer coses. Jo és el que he fet sempre, des dels 14 anys, i crec que és el que m’ha donat vida.
  • Llavors, aposta perquè els cuidadors de les persones grans siguin no professionals?
    És que el no professional és més àgil, però és veritat que ens trobem que no estan preparats ni formats. Per això cada cas és diferent.
  • Què en pensa, ara que es parla tant, dels robots humanoides, que poden arribar a substituir les persones cuidadores?
    A mi no m’agrada gens això, i mira que tinc una neta que s’hi dedica en una empresa de robòtica, però jo li dic que no, que no hi crec. No, per la senzilla raó que un robot mai podrà substituir la humanitat, la sensibilitat, el caliu que donem les persones. Preferiria un gos a un robot. Jo sé que amb el temps els robots acabaran ajudant les persones grans, però no ho vull veure. Perquè serà molt trist perdre la part humana, el tocar-nos, abraçar-nos… Això no es pot substituir amb una màquina.
    Jo crec que el que necessitem són persones que cuidin persones. El robot ho podrà fer perfecte, mecànic, però mai serà com un ésser humà. La robòtica podria complementar, assistir en moments de perill, caigudes, recordar la medicació, coses així… Però la resta, res com el caliu d’un ésser humà.
  • Per acabar, Joana, i tornant a FiraGran, què li diria a la gent que encara s’està pensant si venir o no els dies 27, 28 i 29 de maig a La Farga de l’Hospitalet, a la 27a edició del Saló?
    Els diria que no s’ho perdin, que allà coneixeran la tasca de moltes entitats, que podran participar en moltes activitats, que descobriran empreses que fan coses per a nosaltres, però sobretot, que vinguin perquè segur, segur que surten amb noves amistats. Perquè FiraGran és un Saló on, sobretot, coneixes molta gent. I com dèiem, les persones necessitem persones.