Josep París: “Vivim d’esquenes a l’envelliment”
Infermer especialista en Infermeria geriàtrica i gerontològica
Gairebé més de 300.000 persones majors de 65 anys viuen soles a Catalunya. Si la seva situació de salut és bona, això no és una mala notícia, però el problema arriba quan deixen de tenir autonomia i necessiten ser cuidats. Què passa en aquests casos?
La persona gran quan passa a ser dependent comença a perdre facultats i en l’entorn familiar en funció de la patologia hi haurà més o menys afectació. L’abast de la manca d’autonomia pot ser diversa, en funció de cada situació: si és una persona que ha patit una fractura i després de l’estada a l’hospital torna al seu domicili, possiblement caldrà fer un seguit d’adaptacions, però si el que passa és que entra en una demència, les implicacions seran radicalment diferents .
Sovint els fills es senten obligats a assumir la figura de cuidador dels pares, per una qüestió moral o de principis. Aleshores arriba el dilema: cal buscar professionals per fer aquesta tasca?
Sempre és bo comptar amb un ajut professional, amb un equip multiprofessional que pugui tenir cura del seu familiar al seu domicili. Si no és possible i cal assumir-ho ells mateixos, aconsello que es deixin guiar amb professionals d’atenció a la dependència, en com mobilitzar-los, com donar-los de menjar o com fer la higiene. I sobretot cal buscar espais per poder descansar.
Quan pensem en envellir mai pensem que perdem l’autonomia i que arribarà el deteriorament. Ens fa por?
La societat ha d’estar mentalitzada que hem d’envellir, que en alguns casos suposa pèrdues i un cert deteriorament cognitiu i que els nostres pares o mares o germans poden tenir una disminució d’aquestes capacitats.
És molt diferent haver afrontat l’etapa d’envelliment que no haver-la afrontat. Si un cuidador es troba d’avui per demà que ha de cuidar els pares, la situació pot ser molt més dràstica que si s’ha pogut programar, parlar i planificar.
Cal planificar la vellesa i sobretot què fer davant de la manca d’autonomia?
Vivim en una societat que viu d’esquenes a l’envelliment, no ens plantegem que un dia envellirem i viurem una situació de manca de salut. Envellim el dia que deixem enrere una etapa laboral activa i és veritat que tenim més esperança de vida i que els qui avui es jubilen als 65 anys avui en dia no tenen res a veure amb els qui ho feien a la mateixa edat fa 20 anys enrere. Però sembla que quan les persones deixen de ser laboralment actives ja no interessin a la societat.
Hi ha persones a qui els fa por de pensar-hi.
És bo fer el document de voluntats anticipades i designar un tutor que especifiqui què volem quan siguem grans, en cas d’arribar un moment que ja no ens podem expressar. Cal parlar de l’envelliment amb la meva família, perquè si no es fa pot arribar el moment que els fills hagin de decidir sense conèixer la voluntat de la persona i això els pot comportar un dilema ètic: Estaré fent allò que el pare o la mare volien? I si no s’ha parlat abans no sabran si respecten o no la seva voluntat.
A vegades no s’ha fet una planificació econòmica i això pot acabar sent un drama per la família.
“No fer una planificació econòmica
de la vellesa pot suposar un drama familiar”
La nostra és una societat cuidadora?
De manera individual, hi ha persones que ho són per voluntat, per història familiar, perquè els surt de dins, però globalment no. Existeixen iniciatives com el projecte Ciutats Amigables de la Gent Gran, impulsades per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que van en la línia de crear entorns adaptats per a les persones grans però encara ens cal avançar molt en aquest camí.
Les institucions són les primeres que en moltes ocasions maltracten les persones grans des del punt de vista econòmic, impedint tenir accés a productes sanitaris o a determinats aliments que els ajudaria en situació de malaltia, perquè han de sobreviure amb pensions molt minses.
“El cuidador ha de buscar espais
per descansar i cuidar-se per poder cuidar”
Sovint ens trobem amb persones grans que acaben sent cuidats pels fills o per familiars. Què aconsella en aquests casos?
És bo que aquesta persona busqui espai per descansar, relaxar-se i cuidar-se. Cal deixar-se assessorar per un professional, conèixer els recursos i intentar planificar tot el que es pugui necessitar per tenir cura de la persona cuidada. És important que el cuidador s’alimenti bé, administri les forces i no abandoni les relacions socials.
Vostè és coautor del llibre Cuídate. Quince vivencias personales de cuidadores, (Plataforma editorial) sobre aquesta situació. Què pretenen amb aquesta obra?
Amb aquest llibre hem volgut donar veu a 15 persones que estan o han estat cuidant a un familiar, donar visibilitat a una feina oculta socialment, que sovint es desenvolupa entre les quatre parets del domicili. Són persones que d’un dia a l’altre es troben en aquesta situació.
Mostrem històries reals de persones anònimes que estan en contacte amb el patiment, fils que cuiden dels pares per un Alzheimer, un deteriorament cognitiu o un càncer, pares que cuiden a fills amb autisme, voluntaris que tenen cura de persones grans o familiars que tenen cura dels seus essers estimats al llarg de la seva vida.
La figura del cuidador està prou valorada?
No està prou reconeguda. En alguns casos ens trobem amb persones que han de deixar de treballar per tenir cura del pare o mare i no tenen cap tipus de recolzament laboral per poder reduir les hores. Queda encara molt camí per recórrer.
