Les persones que van sobreviure als inicis de l’epidèmia s’enfronten ara a un envelliment prematur
“¿Com m’havia d’imaginar que arribaria als 60 anys? Però si jo no m’esperava ni arribar als 40!”, confessa Ana Martín, que el setembre passat va bufar les espelmes d’aniversari. Des que li van diagnosticar VIH, amb 25 anys, s’ha dedicat a viure intensament: “Com que m’havia de morir en qualsevol moment, no he parat quieta i he viscut coses que si hagués estat sana no hauria viscut”.
El dia 1 de gener es va celebrar el Dia Mundial de la Sida, l’Ana parla obertament del VIH que va contraure a mitjans dels anys 80, quan l’heroïna feia estralls entre els joves de la seva generació. Ella vivia a Eivissa i era consumidora esporàdica. “L’heroïna era la droga de moda, tot el meu grup en consumia i jo volia encaixar-hi”, diu. Vivia a Suïssa -té esperit de rodamon- quan li van començar a arribar notícies d’amics del grup que s’anaven posant malalts. “I vaig pensar «si ells ho tenen, per què no jo, si hem compartit xeringues?»”. I en un dels viatges a Barcelona, on viu la seva família, es va fer la prova. En aquella època, recorda, es parlava de “càncer gai” perquè la sida s’identificava, erròniament, amb una malaltia que només afectava els homosexuals. L’Ana diu que el diagnòstic no la va sorprendre. “Venia preparada. Va morir el meu germà, el xicot que tenia llavors… Tots havien contret el VIH i sabia que em podia tocar”.
Font: ara.cat
Llegir més: https://www.ara.cat/societat/primera-generacio-VIH-arriba-jubilacio_0_2135186617.html
