Autor: Arturo Pérez-Reverte
Entro en la meva sucursal bancària de tota la vida, que és una oficina petita situada en un barri de Madrid –cadascú té les seves lleialtats– i veig a Manolo, el caixer, atenent en la finestreta a una senyora embarassada, a Pepe, el director, rebent en el seu minúscul despatx a un matrimoni d’una certa edat, i a Paco, l’únic empleat, explicant-li a una àvia com recuperar un fons de pensions. Em quedo dempeus, perquè no hi ha on asseure’s, esperant torn mentre observo la paciència amb què els tres encarregats de l’oficina –en trenta anys els han reduït d’una dotzena als tres d’ara– atenen els veïns; i com aquests, molts d’avançada edat, es dirigeixen a ells com si anessin de la família, amb una confiança entendridora, segurs que estan rebent les millors explicacions i consells possibles d’aquells als qui confien els seus estalvis, inquietuds i esperances. El seu humil present i el seu incert futur.
Miro al voltant i em pregunto quant durarà. Durant quant temps els veïns del barri, la gent treballadora i de condició modesta, i sobretot els de més edat, podran encara situar-se davant aquests tres rostres amables, coneguts, en els quals confien per a gestionar els seus comptes. La rapacitat i cobdícia de les grans signatures bancàries, la seva despietada cerca cega de beneficis costi el que costi, porta temps liquidant aquestes petites sucursals, aquests reductes on la humanitat encara és factor decisiu. On el client troba un rostre, una conversa, un conseller i a vegades un amic.
Llegir tot: https://www.xlsemanal.com/firmas/20210102/vez-mas-indefensos-vez-mas-solos-perez-reverte.html
Font:: https://www.xlsemanal.com /
