Segurament tots estaríem d’acord que un dels costums més buits -i que, a més a més, practiquem cada dia i per compromís- és demanar-li a un desconegut com està. En la gran majoria de casos el desconegut contestarà: “Bé, anar fent. I tu?” Tots som l’interrogador en alguns moments del dia i l’interrogat en d’altres.
Però si una cosa compartim tots és aquella freda i distant sensació que queda al cos, durant uns segons, després d’aquestes vagues microconverses a les quals ens aboquem en nom de l’amabilitat. I sempre contestem que estem bé, perquè dir que estem malament no està permès, no està ben vist perquè incomoda, perquè obliga el nostre interlocutor a abandonar la fredor de la conversa i a comprometre-s’hi: a implicar-se de debò en la preocupació.
Hem creat una societat en la qual ens autoimposem l’excel·lència, i en la qual funcionem a través de mecanismes que rarament ens permeten mostrar sentiments obertament.
Font: Diari ARA
Llegir més:
