• Quins son els objectius del Consell? qui el conforma?

El Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona és un òrgan consultiu que s’ocupa de vetllar pel bon sistema de vida de la gent gran, en aquest cas, de Barcelona. El conformem 57 entitats en representació del teixit associatiu i dels districtes, representants dels partits polítics que participen del Consell Municipal, i a més hi ha 10 persones que hi col·laboren a nivell individual atesa la seva rellevància i incidència en el treball, els ajuts i la presa de decisions dintre del propi Consell.

Es treballa a partir de Plenaris, que en són dos com a mínim al llarg de l’any, en el quals s’exposa tot el treball que s’està desenvolupant des del Consell, s’aporten i expliquen polítiques que tenen a veure amb les persones grans, es plantegen noves idees i projectes a implementar, i també s’aproven projectes que ja s’han presentat prèviament.

Les propostes poden venir per dues vessants: des de la pròpia administració, que ens traslladen una problemàtica o mancança, i ens demanen què hi podem fer o bé com ho resoldríem; o també per pròpia iniciativa dels equips de treball del Consell, que detecten necessitats en certes zones, territori, barris…

  • Quines activitats i projectes estan desenvolupant actualment?

Estem implicats en tres grans projectes actualment: “Barcelona, Ciutat Amigable”, que es va posar en marxa al 2006 i les conclusions del qual es van incorporar com a eina dins el 2012 al Pla Municipal sobre les Persones Grans de l’Ajuntament de Barcelona i que s’implementen durant 4-5 anys per després fer-ne l’avaluació i revisió corresponent, que és l’etapa en la qual ens trobem ara mateix. L’altre projecte es diu “Som grans… i què?”, que té per objectiu apoderar les persones grans i on juga un paper fonamental el plantejament de l’envelliment actiu, però també afrontem temes com el maltractament, la soledat, la igualtat, la vulnerabilitat… I també estem incidint molt en un projecte que denominem “Participació”, i que és un tema tant imprescindible com transversal ja que es tracta de poder donar veu i alhora administrar i visibilitzar la opinió de la gent gran en grans temes i àrees en les quals en són usuaris, com l’àmbit social, el transport, l’envelliment actiu, les residències, o temes tècnics i d’organització.

  • Des de el seu punt de vista quines són les principals problemàtiques que afronta el col·lectiu de les persones grans en l’actualitat?

L’actualitat malauradament ens obliga a parlar de les pensions, que no és de competència municipal, però que sí genera una problemàtica derivada que demana estructurar intervenció i destinar recursos i mesures, com per exemple és el cas de la renda de inserció, que arriba a estar per sota del llindar de la pobresa. Una altra problemàtica és l’habitatge i el seu garantiment via una política social que asseguri aquest compromís. Precisament la relació entre les pensions i les rendes, i el preu dels lloguers o els impostos estan generant situacions molt difícils de sostenir. Un altre gran tema són les residències, tant públiques com privades (per bé que en les primeres hi ha més marge per incidir en les seves gestions), amb les condicions, els ratis de cuidadors… Un altre tema desgraciadament candent són els maltractaments familiars, que passen… i més del que volem i ens agradaria admetre. També existeix hi ha la desigualtat, tant pel que fa el gènere com en casos del col·lectiu LGTBI. Als problemes generacionals ara també hem de incorporar un focus de tensió com és el tema polític, que genera discussions i problemes relacionals i de convivència. I un tema per sobre tot, que és la solitud, que en alguns casos els metges acrediten que pot portar a la mort. Tots ells són problemes complexes i cap d’ells té una solució senzilla.

  •   Qüestions fins fa poc gens contemplades com la soledat, la discriminació, els maltractaments… s’estan combatent adequadament?

Hi ha molts d’aquests problemes que ara se’n parla però que en realitat sempre han estat presents, el que passa és que malauradament no agafen notorietat fins que no passa res greu que “obliga” a actuar o perquè arriba als mitjans.

  • Com definiria vostè l’envelliment actiu?

Jo el considero un projecte alhora particular i social que ha d’anar encaminat a l’enfortiment personal. Són accions que comencem per aplicar a un mateix en primera instància o que desenvolupem per iniciativa pròpia, i si de retruc ajudem als demés i millorem la comunitat, molt millor. La filosofia seria aquesta, i a partir d’aquí es pot aplicar a mols àmbits: en el pla físic, en el productiu… Ser vell és una condició, no una malaltia. I cal viure-ho així, cadascú en la mesura que sigui possible.

  • Hi ha una recessió pel que fa els drets de la 3a edat? S’han perdut necessitats que abans estaven cobertes?

Sí. En cassos com els ajuts, les residències com a recurs, la sanitat… La garantia econòmica que suposa una pensió cada cop està més en entredit amb polítiques privatitzadores com el co-pagament, per exemple. Allò que havíem aconseguit dècades enrera, amb l’excusa que no hi ha diners, poc a poc, paulatinament, és va llimant. Però això no passa només en l’àmbit de la gent gran.

  • Sembla doncs inevitable parlar del tema de les pensions. Com valora la evolució, els canvis i la direcció que s’està emprenent amb aquest recurs, que cada cop és més indispensable per la immensa majoria de la gent gran?

En primer lloc, el que no té cap lògica és que una fórmula de càlcul de l’any 65, que era una bona idea plantejada en una situació de bonança, segueixi vigent. El normal es que ara acabi malament. I per què? Doncs perquè d’aquest fons s’han agafat calers sempre que s’ha volgut, com si fos un recurs normal. Fins i tot s’ha normalitzat que el mateix fons de les pensions sufragui l’estructura de la administració i els seus costos. És a dir, els funcionaris que treballen a l’Insalud no es paguen amb els Pressupostos Generals de l’Estat, sinó amb els propis fons de les pensions.

Les pensions són un compromís social que l’Estat hauria de garantir, i no sempre sembla que ho sigui. Si s’apliquessin bé altres recursos impositius, com per exemple a les grans empreses, a les grans fortunes o als sous molt alts enlloc de reduir-los la càrrega fiscal, no hi hauria problemes econòmics com per haver de recórrer a treure partides de les pensions, que és una mesura que no s’hauria ni de plantejar. Administrant bé els recursos, el possible dèficit de les pensions no existiria segurament.

I pel que fa el futur, els nous càlculs i fórmules que afectaran a les noves generacions, no permeten ser gens optimistes ja que penalitzaran encara més els nous pensionistes.

Evidentment s’ha de revisar i actualitzar tot plegat, però també s’ha de tenir la voluntat de garantir el sistema de pensions.

  • Quina lectura en fa de les recents mobilitzacions de la gent gran?

Som partidaris de fer pressió als polítics amb manifestacions populars, ja que la gent ha de poder reivindicar allò que és seu. Sense aquestes mobilitzacions que facin evident el malestar del poble, malauradament no hi haurà reacció per part dels dirigents.

Hi ha una corrent que planteja crear un partit de la gent gran, donada la massa de vots que suposa la gent gran en l’actualitat (representa el 25% de l’electorat), però crec que al sistema no li interessa gens això. Tampoc considero que sigui una bona opció, perquè el camí a seguir no crec que passi per generar una discriminació positiva envers la tercera edat. Ara bé, cal recordar que al 2019 hi haurà eleccions i caldrà ser responsable amb el vot.

  •  L’esperança de vida cada cop s’allarga més i la societat cada cop té una mitjana d’edat més alta… Quina és la percepció del paper i l’encaix de la gent gran en la nostra societat actual? Estem en camí de construir una societat cada cop més inclusiva, sensible i amable amb la 3a edat i que aprofita tot allò que poden aportar les persones grans, o més aviat al contrari?

De nou sóc pessimista. És preocupant el tema de fons: l’educació. El respecte a la gent gran i a les seves condicions, s’ha perdut. I això és un té a veure amb l’educació i els valors. La individualitat i el estar un per davant i per sobre de tot genera que ningú es preocupi ja per una persona gran, i això, en termes generals, desgraciadament és un fet. L’augment dels maltractaments en són la prova. Els plantejaments individualistes, capitalistes i neoliberals que s’inculquen a la societat, a les universitats… no és un problema que afecti només a la gent gran, sinó a la societat en general ja que no genera un projecte col·lectiu solidari. Evidentment això genera un efecte contrari, i per sort hi ha jovent que em fa tenir esperances perquè lluitarà pel drets de les persones, la gent gran inclosa.