Religiosa i presidenta de la Fundació Roure

Llum Delàs (Barcelona, 1944) coneix pam a pam els carrers de Ciutat Vella de  Barcelona. Aquesta religiosa, que destil·la il·lusió i optimisme, coneix de molt a la vora les dificultats amb les quals es troben alguns dels veïns de la part antiga de la ciutat, la majoria persones grans que es troben soles o que han d’afrontar problemes econòmics i socials. És presidenta de la Fundació Roure, entitat que des de la seva seu del carrer dels Cecs de Sant Cugat, atén necessitats bàsiques de la gent gran i de famílies.

Què us va captivar de les persones grans?

Són les persones amb més saviesa de les que jo he conegut. Sempre he escoltat a la gent gran, fins i tot quan era petita. Vaig viure a casa amb una àvia que per a mi  era un referent, la persona fidel, que sempre era capaç de preservar les meves confidències. Això va ser un primer impacte. Després n’he tingut tants d’altres! En aquesta etapa de la vida he conegut gent gran de la mà de la que ara és la Fundació Roure.

La saviesa però no sempre va vinculada amb la formació.

Evidentment! La saviesa és allò que et fa resilient, és veure que tot canvia i que cal adaptar-se, és saber destriar de bé del mal, són criteris que donen benestar, felicitat, serenor i deixar de banda els criteris que et duen a reaccions de venjances i trampes. És saber viure en una zona on les coses recuperen la humanitat i això només ho farem de la mà dels infants petits i de la mà de  les persones grans.

De totes maneres, socialment en molts casos les persones grans se’ls segueix apartant.

I tant! La gent gran segueix arraconada en aquest món global. En d’altres cultures la gent gran té un gran valor. A l’Àfrica, per exemple, han conservat l’autoritat moral perquè se’ls reconeix com a font de saviesa. En canvi, en el món tecnificat en el que vivim avui, el valor és la tecnologia, ser jove, encara que sigui disfressant-te.

I com capgirar aquesta visió que es té de la vellesa?

Això passarà, perquè estic convençuda que al qui finalment es donarà valor és a les persones, tinguin l’edat que tinguin, perquè som molts: organitzacions, entitats, les que estem lluitant i  actuant per fer un món més humà. Estem en una època en la qual es comencen a veure  molts brots verds.

A què es refereix quan parla de brots verds?

Tota dificultat és una oportunitat, les dificultats són aquell bany de realisme que t’impulsa a buscar aquell desllorigador que t’obre a una nova oportunitat. El maltractament a la gent gran és esfereïdor. Això és una dada que hem de tenir en compte, però de seguida trobes una oportunitat: que és la de  lluitar contra aquesta situació. Ens anem unint cada vegada més tots aquells que podem i volem  lluitar contra aquesta deshumanització.

I quins altres situacions hi ha que són esperançadores?

Abans, hi havia molts campanars d’entitats que treballaven per millorar la vida de les persones. Ara estem en una època en la qual hi ha la fortalesa que cada entitat treballa en el que millor sap fer, però ho fem de  manera més unida i coordinada. Al costat d’aquesta unió hi ha l’immens brot verd que és el de la generositat, la d’empreses i persones que ajuden i porten diners i col·laboren amb aquestes entitats, per exemple fent voluntariat.

La crisis econòmica però sembla haver accelerat els problemes per a moltes persones grans.

És veritat, no hem pogut donar un gir i han aparegut noves capes de pobresa. Quan es diu que la crisis ha acabat, potser és per algunes empreses i persones, però la pobresa ha arribat a noves capes de la societat. Hi ha gent gran que s’ha quedat en una situació molt precària. Hem assistit a situacions insòlites fa anys com la de veure pel carrer a una senyora que et diu  que no pot tornar a casa seva perquè hi ha gent que s’ha posat dins.

Ha augmentat aquesta indefensió de les persones grans?

És clar. Hi ha aspectes de la pobresa que no teníem abans. L’habitatge és quelcom flagrant. En aquesta part de Barcelona tenim pisos ocupats, desnonaments, habitatges vells que no tenen ascensors. Hi ha pisos molt antics i coneixem gent que fa 15 o 20 anys que no surt al carrer. Es necessiten nous serveis, aquí han quedat moltes persones grans soles.

La pressió turística encara ho posa més difícil?

La pressió turística no expulsa la gent gran, sinó que fa  que puguem trobar més llocs de feina per a la gent jove. A Ciutat Vella vivim del turisme i qui no ho vulgui veure és que es tapa els ulls. És veritat que és més incòmode i que hi ha empreses inversores estrangeres que compren habitatges antics i els posen a preus astronòmics. Això s’ha de regular. Però estigmatitzar el turisme està fent molt de mal a les classes senzilles. Quantes persones han necessitat del turisme per a poder treballar? Ocupem-nos de la reforma laboral, que no s’exploti els treballadors, però no expulsem allò que és font de riquesa.

Com fer front als problemes d’habitatge?

L’Administració és presonera de la burocràcia que ella mateixa crea. Els permisos, les normes, les finestres a les que hem d’anar a demanar qualsevol cosa. Passen dies, setmanes, mesos i anys, i aquest tema és un camí per millorar. Cal escurçar la burocràcia administrativa i també el ritme de la justícia. La gent gran se’ns mor abans que hi hagi una Llei de la dependència reconeguda o que li retornin el que és seu. Quantes respostes i ajudes ens arriben quan la persona ja ha mort? Per a la gent gran el temps és importantíssim.

Des de la Fundació Roure com ajuden persones grans en situació de dependència?

Des de la Fundació Roure ens han arribat trucades del Centre d’Atenció Primària avisant de persones grans en situació de final de vida, que han sortit de l’hospital i que no tenen ningú que se n’ocupi. Tenim un programa, anomenat A la capçalera del malalt, que compta amb un grup de voluntaris que s’encarrega d´acompanyar aquestes persones fins que moren. També tenim un servei d’Atenció Domiciliària  per ajudar la persona gran a fer les feines de casa, emplenar la nevera, fer-li companyia…

La mort i la vellesa és un tabú?

Tot i que no se’n vol parlar, la mort és la realitat més certa que tenim, però sempre fugim d’ella. És una oportunitat per reconciliar-se i això ens arriba a tots, els pobres, els rics, els que tenen i els que no tenen. Què fem d’esquena a aquesta realitat? Per què no en podem parlar més? Amb la mort ens fem solidaris, però què n’aprenem? És una oportunitat. És un altre brot verd.

Com podem convertir la immigració en una gran oportunitat?

A la Fundació Roure tenim un servei als domicilis, adreçada a persones que no poden pagar-se una cuidadora o una persona de la neteja. Per fer aquesta feina busquem auxiliars de la llar, majoritàriament dones moltes elles immigrants que venen de cultures on es cuida molt bé a les persones grans. Els fem contracte i les formem. Aquest treball crea un vincle afectiu entre  la persona que és cuidada i la cuidadora. Aquí hi ha una quantitat d’humanitat en joc!

Com és avui Ciutat Vella?

És un barri històricament potent, però també és un lloc molt degradat, hi ha empreses que venen de fora, compren pisos, els rehabiliten i fan una gran especulació. La realitat és que hi ha moltes  persones que  viuen del furt, especialment a la gent gran i als turistes. Ho intentem parar una mica encara que ens és difícil. Apareixen noves realitats, com ara l’eclosió  de narcopisos al Raval i s’expulsa els veïns.

I quin és el seu segell d’identitat?

Tenim quelcom molt increïble que és el petit comerç i les associacions de botiguers. Sempre hem trobat amb els petits comerços un aliat. Nosaltres hem viscut també del bon veïnatge. Ens hem d’obrir a la gent que ve de fora. Passem de tenir-los  por a convertir-los en aliats. Barcelona ha estat sempre una ciutat acollidora. Ho sabrem fer ara? Ens atrevim a convidar-los? És també una oportunitat. El bon veïnatge no es veu, és silenciós, però hi és.

Quin és aquell servei que t’agradaria destacar de la Fundació Roure?

Hi ha un servei que tenim des de fa un any i mig i és el projecte Viure i conviure, que hem rescatat des de la Fundació Roure. Es tracta d’alumnes universitaris que comparteixen habitatge amb persones grans que viuen soles. Aquí lluitem contra una xacra social que és la de la soledat i això afecta a tots, els que tenen i no tenen diners. És un intercanvi també intergeneracional. Actualment tenim 80 parelles, però preveiem un fort creixement.

Però disposeu de molta més oferta.

Tenim una escola de salut que liderem amb d’altres institucions del barri per la prevenció de malalties de gent gran. Aquesta escola és per a ells i pels seus cuidadors. Molts dels seus formadors són els metges de capçalera. També tenim una bugaderia social , una botiga solidària, un centre de dia per a persones grans, un menjador social per famílies, un servei de dutxes, un taller de costura. Cada dia   unes 550 persones queden  ateses pels serveis de la fundació.

Quina és la principal lliçó que has après de les persones grans?

En tinc moltes, però hi ha una que em va impactar especialment. La d’una dona que  vam acompanyar al final de vida, amb una filla que feia 30 anys que no veia. S’havia desfet d’un passat negre, però al darrer moment, ella, sabent que s’havia de morir ens va demanar localitzar la seva filla. Ens diu que l’espera i que li ha guardat coses que la faran contenta. Vam localitzar la filla, però ella s’hi va negar.

Allò em va afectar, però quan li vaig comentar a aquella mare que no vindria, ella simplement em va respondre: “És normal, té tantes coses a fer! Si li puc estalviar aquest tràngol també l’entenc. Sóc la seva mare i jo fins el darrer dia de la meva vida em vull cuidar d’ella. Digues-li que jo marxo tranquil·la i que l’estimo”.

Per a mi allò és una lliçó de vida. Aquella senyora va exercir de mare fins al darrer dia. L’amor tot ho excusa.