Olga Ibáñez, psicòloga de la Fundació Roure

“‘Viure i conviure’ és un programa que pot donar suport a la salut emocional de les persones grans”

Mentre que l’accés a l’habitatge per part dels joves es fa cada vegada més difícil, prop de 2 milions d’espanyols majors de 70 anys viuen en situació de solitud no desitjada. Fa més de dues dècades que a Barcelona funciona un programa que intenta donar solucionar a aquestes dues situacions de manera que totes dues bandes guanyin. És el programa de solidaritat intergeneracional  “Viure i conviure”, gestionat per la Fundació Roure.

Es tracta d’una experiència solidària entre persones de diferents generacions desconegudes entre sí, que s’ajuden mútuament per assolir un benestar conjunt i una millor qualitat de vida en un sentit ampli: companyia a canvi d’allotjament. Un programa en el qual cada part aporta i al mateix temps rep, però que, sobretot, tal i como Olga Ibáñez, psicòloga de la Fundació Roure explica, “es un programa que pot donar suport a la salut emocional de les persones grans”.

De fet, el programa pretén promoure i facilitar relacions solidàries i d’ajuda mútua intergeneracional. I el funcionament és ben senzill: proposar alternatives al problema de la solitud en persones grans i facilitar alternativa d’habitatge als/les estudiants joves. Els requisits per a poder participar són ben fàcils: la durada de la convivència com a mínim és per un curs acadèmic, però es pot prorrogar, i els joves han de passar sis nits a casa de la persona acollidora i l’hora d’arribada és a les 22:30h com a màxim. En l’actualitat, més de 100 parelles “viuen i conviuen” a Barcelona sota aquestes premises.

  • Olga, fa més de 25 anys que està en marxa a Barcelona el programa de convivència intergeneracional “Viure i Conviure” de Fundació Roure. Més de dues dècades posant remei a dues problemàtiques com són la soledat dels grans i la dificultat dels joves estudiants per trobar habitatge assequible. Quin és el balanç que feu d’aquestes dues dècades formant “parelles”?

Bé, ja aviat farà 3 dècades, ja que es va iniciar el 1996. I el balanç que fem és positiu, ja que les dues necessitats per les quals es va iniciar el programa segueixen igual o més vigents que el primer any. El més important, és que durant tots aquests anys, i sobretot a partir de la pandèmia, hem vist que és un programa que pot donar suport a la salut emocional de les persones grans.

  • Ha evolucionat molt el perfil de les persones grans que s’hi sumen al projecte?

Sobretot en l’edat d’inici de participació per part de les persones acollidores: veiem que cada vegada augmenta més l’edat d’entrada al programa de les persones grans ja que ha augmentat l’esperança i qualitat de vida d’aquestes. De tota manera, pensem que és millor començar abans, perquè així poden gaudir de la companyia d’una persona jove que els pot aportar vida, converses, sortides, etc. És a dir, un enriquiment personal.

  • El programa va néixer, de fet, per aconseguir que la gent gran pugui mantenir-se als seus habitatges, malgrat que visqui sola. Però, precisament, és lluitar contra la soledat el que més s’ha aconseguit amb aquest programa. No és així?

És cert que el conviure amb un jove pot allargar la permanència de la persona gran a casa, situació que la majoria desitgem per a la nostra vellesa, però sobretot, és important que l’estudiant no assumeixi el rol de cuidador, i per això, moltes vegades la persona gran necessita altres recursos de suport. També és cert que les persones acollidores no només entren al programa per a lluitar contra la soledat sinó que també participen perquè tenen por a les nits, per tranquil·litat dels fills, per ajudar a un jove, per a sentir-se útils, etc.

  • Creu que la gent gran d’ara se sent més sola que la gent gran de fa 40 anys?

És possible, perquè hem passat d’un model de família extensa, en que varies generacions convivien sota el mateix sostre, a una família nuclear (només de pares i fills). També influeixen altres factors, com que la societat cada vegada és més individualista, que els fills tenen altres responsabilitats (feina, nets, etc) i els habitatges són molt més reduïts que fa 40 anys.

  • Com a societat, què podem fer més per a lluitar contra la soledat dels nostres grans?

Escoltar-los més, fer que estiguin vinculats a activitats comunitàries, que mantinguin relacions socials, en definitiva, que tinguin una vida més activa de la que tenen.

  • Creu que ara el jovent és més solidari intergeneracionalment parlant?

No podem parlar del jovent en general, però el jovent que participa en el nostre programa sí que és solidari ja que és molt similar a fer un voluntariat. Estan disposats a sacrificar temps d’oci per a compartir-lo amb una persona d’una altra generació.

  • Ara mateix hi ha més de 100 parelles que viuen i conviuen sota el paraigües del programa “Viure i conviure”. Ens podria explicar algun cas de gran èxit, algun exemple?

Cada experiència té la seva part d’èxit. Cada convivència té la seva idiosincràsia i la seva manera de relacionar-se segons els caràcters, les aficions en comú, etc. Si us interessa, a la Fundació tenim xarxes socials on van sortint històries de tots els projectes, i també del Viure i Conviure.

  • Intercanvi intergeneracional, llavors, funciona. Perquè, sembla que ara la gent gran i el jovent estiguin més separats que mai: una generació digital, front a la generació encara analògica. Quina és, llavors, la “clau” perquè aquestes parelles funcionin.

Precisament la complementarietat: el jove pot ensenyar al gran el funcionament del mòbil però el gran li pot explicar com va viure la Guerra Civil en primera persona. Precisament, l’èxit de les relacions intergeneracionals és el que poden aprendre l’un de l’altre, l’enriquiment mutu i el coneixement de dues generacions que avui en dia estan molt distanciades. És un tipus de relació que serveix per a trencar estereotips de l’altra generació i es generen amistats molt boniques que poden perdurar en el temps una vegada acabada la convivència.

  • Com a psicòloga experta en persones grans, quin creus que, ara mateix, és el problema més gran al que s’enfronta la gent gran a Catalunya?

Cada vegada tindrem una societat més envellida i hem d’intentar que tots els recursos que s’estan creant s’aprofitin. Evidentment, també haurem de treballar molt, per a poder crear alternatives als recursos que hi ha actualment. Els problemes poden variar segons les circumstàncies individuals. Poden tenir a veure amb la salut i el benestar, amb els ingressos limitats per fer front a les despeses creixents, amb la solitud o l’aïllament social, amb la digitalització…..