Maria Teresa Giménez, directora de corals

Maria Teresa Giménez (Barcelona, 1928) és una referència en l’àmbit de la pedagogia musical. Ha estat directora de cant coral catalana i és autora de nombrosos llibres de pedagogia musical i guies per a mestres. Juntament amb d’altres autors, ha estat treballant en una història de la música a Catalunya, des de la vessant pedagògica, que veurà la llum aquest 2020.

Tot i que ella no ho explica directament, la seva figura va ser clau en l’impuls del cant coral a Catalunya i és una ferma defensora de la introducció de la música a les escoles. L’any 2009 va rebre la Creu Sant Jordi. Des de fa 11 anys, és directora del Festival de Corals de FiraGran, que cada any reuneix més d’una trentena de corals de gent gran de Catalunya.

Ens rep a casa seva, al Poble Sec de Barcelona, on es deixa fotografiar al costat del seu piano, que havia estat propietat del seu professor d’harmonia del Liceu de Barcelona, on els seus pares van decidir apuntar-la quan només era una nena, en veure l’afició que tenia a la música i al piano.

Fa alguns mesos va patir una caiguda, fet que l’ha apartat de dirigir la Coral Mata de Jonc, formada per pares dels cantaires de les corals infantils Esquitx i Espurna, i de tocar el piano. Tot i així, hi ha quelcom que no ha abandonat. Tots els diumenges toca l’orgue a la seva parròquia durant la missa. I ho fa de memòria, perquè la vista ja no li deixa llegir les partitures.

D’on li ve l’estimació per la música?

Per ambient familiar, ja que tot i no haver-hi cap músic professional, la mare era molt cantadora i el meu oncle, padrí meu, també tenia una veu molt bonica. Totes les cançons populars que jo coneixia les vaig aprendre de la meva mare i de la meva àvia.

Quan va començar a vincular-s’hi?

La filla petita de la propietària del pis on vivíem tocava el piano. Ella em va ensenyar a posar les mans i li va comentar a la meva mare que em portés al conservatori, on, des dels sis anys, vaig començar a fer piano i solfeig, a les tardes quan sortia de l’escola.

Què és el que sentia de petita?

Sempre he tingut molt bona oïda, sense escriure res trobava la cançó, la melodia. Jo he viscut de la música, que m’ha permès pujar tres fills i donar-los una carrera. Un pot menjar de la música i fer menjar d’altres.

L’any 1966 va fundar un dels cors infantils de la Coral Sant Jordi, en una etapa en la qual la música era pràcticament inexistent a les escoles.

A algunes escoles feien música, però no tècnicament. En aquests moments, la música a l’escola no hi és tan present com voldríem, perquè ha desaparegut dels estudis de magisteri, a la universitat, i no es contempla com una assignatura continuada. Vam lluitar molt perquè s’atorgués el valor que té els ensenyaments de cant coral.

Per què és important que la música estigui a l’escola?

Perquè tenim la sort que la música té de tot. Ajuda a captar l’atenció, es treballa la memòria, té moviment. Amb la música pots fer i introduir tota mena de jocs i introduir una matèria que pot ser més empipadora.

Barrejar la música per exemple per aprendre les taules de multiplicar o per ajudar amb les ciències naturals. El ritme i la cantarella ajuda a introduir coneixements.

Qui canta els seus mals espanta?

Sí, segur! Sobretot si una s’hi entrega. Jo ho he pogut comprovar. He arribat a donar una classe i a l’acabar pensar: “Ara aquell problema ja no em preocupa tant!”.

Com va començar a treballar en el món de la música?

Vaig començar a fer de mestre de música a una dona vídua jove, a qui vaig ensenyar a tocar el piano a casa seva.

El primer contacte amb el cant coral el vaig tenir a l’any 1964, perquè em van oferir la possibilitat d’acompanyar amb el piano una obra de Brahms i em vaig començar a introduir en aquest àmbit, amb la Coral Sant Jordi.

La música l’ajuda a comunicar-se amb generacions més joves?

Amb molta facilitat. Els meus néts i ara besnéts em veuen molt gran i sense donar-se compte, quan canten una cançó i em veuen que la segueixo, em pregunten: “També la saps, àvia?”. La música ajuda a establir comunicacions, a explicar-se i compartir vivències.

És possible començar a cantar quan un és gran si no ho ha fet mai?

A vegades sí, a vegades no. Però la gent es dona compte que té una facultat que no ha explorat i s’ho passa bé. No només és anar a cantar pel simple fet de cantar i d’aprendre música. A vegades van a cantar i no saben llegir les partitures, però ho aprenen amb les senyals que els fa el director de la coral.

La majoria de persones de la coral Mata Jonc, que fins fa un any encara dirigia, tenien nocions de música, però tots mostraven un interès i quan hi ha interès per quelcom un se’n surt.

En general tothom és capaç de cantar, però els directors hem de tenir temps i posar-hi ganes. Si detectes, potser, algú que mai ho farà bé, aleshores li dius, discretament, que canti fluixet i que es fixi molt en el que fa la resta. I li dius: “Ja veuràs com ens en-sortirem!”. Cal obrir perspectives quan sembla que s’acaben.

Per alguns, la música és un refugi, per a d’altres, com el meu cas, ha estat una manera de viure. Per a moltes persones, ha estat descobrir unes possibilitats que desconeixien.

Què aporta a una persona gran?

La gent gran som capaços de moltes coses més, a banda de jugar cartes, domino o fer ganxet. És una etapa de redescobrir o descobrir noves coses.

Hi ha moltes coses que es posen en funcionament quan fem música: des d’aguantar la partitura, encara que no llegeixis, fins a saber que aquí hem de tirar la veu cap amunt, són petites coses que les fas observant. I finalment algú pot dir: “no hauria pensat mai que podria cantar!”

Hi ha repertoris específics per a la gent gran?

El repertori s’ha de triar segons cada grup. Fem uns tallers per a directors de corals, per donar-los idees, perquè a vegades trien repertoris que no són adients i això no vol dir que siguin avorrits. Cal analitzar, parlar i discutir cada cançó.

D’entrada, l’important és que el tema de les cançons interessin als cantaires, ja que així s’aprenen ràpid. És clau saber captar l’atenció i explicar el context de cada peça. Trià el repertori és molt delicat. És també important tenir en compte la tessitura de la veu, que canvia amb l’edat. Si es seleccionen cançons molt agudes no aconsegueixes el resultat desitjat.

Què li sembla introduir idiomes estrangers al grup coral?

Compte amb fer-ho! Sovint a les persones grans els costa molt, doncs la majoria no tenen coneixements d’idiomes estrangers. Hi ha idiomes més propers com l’italià i alguns també saben francès, però no tothom.

Què cal tenir per ser un bon director de coral?

Per tal de poder assegurar el futur d’una coral, el director és clau. Cal que sàpiga dinamitzar, comunicar-se bé amb els integrants de la coral i saber triar el repertori, que no pot ser igual per a tots els grups ni a tots els llocs.

Què és per vostè la veu?

Es pot expressar tot fins i tot quan no vols que ho expressi. Si un no està bé anímicament es nota amb la veu, et pots quedar sense veu només perquè t’has disgustat i no perquè hagis cridat a ningú ni t’hi hagis barallat. De la ràbia que puguis tenir a dins et pots quedar sense veu.

Què li ha donat la música?

Per a mi, a banda d’una manera de vida, m’ho ha donat tot. M’he divertit molt, he conegut a molta gent, que no només ha cantat sinó que m’ha ajudat, he cantat durant 27 anys a la coral Sant Jordi. L’ambient que jo he pogut conèixer i gaudir no sé si tothom el té o l’ha tingut.

Cada coral té la seva vida interior, la directora o el director marca molt. Hi ha cors que hem viscut molt l’ambient polític, és el cas de la Coral Sant Jordi, que sempre va tenir un vincle molt fort en aquest sentit.

Com era cantar sota les ordres de l’Oriol Martorell, fundador i primer director de la Coral Sant Jordi?

A vegades era complicat. Recordo que un any es va negar a cantar unes nadales en castellà i jo ho vaig defensar per motius musicals. No era fàcil, però era un molt bon professional!

La música m’ha permès viatjar i conèixer d’altres maneres de viure en l’època franquista. Recordo cantar al Palau de la Música amb els grisos vigilant a veure si corresponia amb el portava el programa. Eren les èpoques de la censura i ens van posar multes, en molts moments, per cantar cançons fora de programa.

Tinc molt present el dia que vam repetir El vent del cantant Raimon i ens van multar, perquè no estava previst. També vam estrenar un uniforme estampat, quan tothom anava de blanc i negre.

La música l’ha fet més combativa?

Ens certs aspectes sí. M’ha ajudat a pensar que jo podia, a dir que sóc capaç, a plantar cara. Jo ho he dit cantant.