Montserrat Boix lidera des de desembre de 2016 l’Associació de Familiars Afectats per Trastorns de Conducta (AFATRAC), una entitat que va néixer per unir els esforços de pares amb fills amb trastorns de conducta, agressius i en molts casos consumidors de drogues i que des de fa anys viuen immersos en un autèntic infern. Aquesta infermera de 62 anys confia que la unió de les 73 famílies que actualment s’apleguen en aquesta entitat facin la força per començar a captar l’atenció de les administracions.

 

  1. Actualment ja sou una seixantena de famílies integrades en aquesta associació. Què preteneu?

Volem fer força per tal de captar l’atenció dels polítics i demanem que es creïn centres d’ingrés de llarga estada per a persones amb trastorns mentals greus que no puguin ser controlats a casa i que el jutge pugui obligar a aquestes persones a prendre la medicació, cosa que ara no és possible perquè malgrat el malalt estigui tutelat, sempre preval el seu dret d’autonomia i a decidir sobre la seva salut.

“Des de l’AFATRAC demanen que el jutge pugui obligar a prendre la medicació a persones amb malaltia mental greu”

  1. En molts casos, els afectats, a banda de tenir un trastorn de conducta, consumeixen drogues. Com es recondueix aquest problema?

Quan estàs immers en la situació és complicat fer el gir. En el meu cas, el meu fill ha estat des del 15 anys en diversos centres terapèutics privats i no hem trobat la solució, perquè al sortir tornava a consumir. Cal que des de ben petita, ja en l’àmbit escolar, els mestres i les famílies puguin detectar casos com el del meu fill. A molts dels afectats se’ls detecten l’anomenat Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), de ben petits, i acaben expulsats del col·legi per mala conducta o respostes agressives.

  1. Sembla que les mesures de prevenció actuals no són massa efectives. De fet les demandes de tractaments per consum de cànnabis s’ha duplicat en sis anys a Catalunya.

Ara molts joves s’apunten a la moda de la marihuana i ho veuen com quelcom normal i a banda es banalitza per part de la societat. En molts casos, el consum de drogues, també alcohol i cànnabis, pot ajudar a desencadenar un trastorn mental que estigui latent. Jo sóc partidària d’il·legalitzar el seu consum i només reservar-lo com a tractament terapèutic i sota recepta mèdica.

  1. Des de l’AFATRAC demaneu canvis per tal que un jutge pugui obligar certs malalts mentals a prendre la medicació de manera obligada. Heu obtingut alguna resposta?

Ens hem fet ressò de les nostres peticions i estem en contacte amb alguns diputats del Parlament per fer-los arribar la nostra veu. Sabem que el que demanem no està ben vist per a d’altres pares amb fills amb malaltia mental, però és que en el nostre cas estem parlant de persones amb trastorn de conducta greu, agressius, sense capacitat de controlar-los i amb capacitat nul·la per tenir cura de si mateixos. En d’altres països és possible que el jutge, després d’haver estudiat cada cas i com a resultat d’una sentència judicial, pugui obligar la persona a prendre la medicació.

  1. Tenir un diagnòstic clar de la malaltia mental que pateixen segurament també ajudaria.

Sí, aquesta és també una de les peticions de l’entitat. Volem que a les persones que pateixen trastorns de conducta, se les pugui estudiar per detectar quina és la seva malaltia mental. Sovint fins que la persona no té un diagnòstic definit, el sistema de salut no dóna resposta efectiva i això és desesperant per a les famílies.

  1. Quins recursos existeixen actualment?

Els recursos públics que existeixen són limitats i sovint les famílies que tenim més possibilitats, acabem derivant els nostres fills a centres privats o grups terapèutics, com va ser el nostre cas. Però els recursos que hi ha són de curta estada, sense possibilitat d’ingressar aquestes persones. La reforma de la salut mental que es va dur a terme durant la dècada dels anys 70 va ser un pas endavant molt gran, però en molts casos va deixar persones amb trastorns mentals greus a càrrec de les famílies i això no sempre és la solució.

“Cal un diagnòstic per a les persones etiquetades com a afectades de trastorns de conducta”

  1. Per aquesta falta de recursos i ajudes públiques, hi ha famílies que els supera la situació i arriben a prendre la dolorosa situació de delegar la tutela dels seus fills. Existeixen molts casos d’aquest tipus?

Alguns pares amb fills menors d’edat, per qüestions econòmiques, han hagut d’optar per aquesta situació quan ja no hi ha més sortida per tal que la Generalitat pagui el tractament.
En casos de incapacitat judicial, quan es tracta de persones rebels, situació motivada pel trastorn de conducta i el consum de drogues, les fundacions tutelars no són un recolzament suficient, ja que el seguiment que els fan no és permanent i els afectats s’escapen dels pisos o els centres on viuen i acaben al carrer. Per a nosaltres no ha estat la solució i per tant també plantegem exigir canvis en el funcionament d’aquestes fundacions tutelars que han de vetllar per la salut i la seguretat dels nostres fills ara i sobretot quan ja no hi siguem.

  1. I com acaben aquestes persones?

Malauradament en certs casos acaben al carrer, sense que els pares hi puguem fer res. Molts som pares que hem rebut agressions dels fills, però tot i així no els volem denunciar, ja que sabem que l’únic que faran, des de l’àmbit judicial, és imposar-los una ordre d’allunyament i massa sovint, tot i estar al carrer, nosaltres seguim sent l’únic suport real que tenen.

  1. Com us plantegeu la vostra vellesa amb un fill en aquesta situació?

Ara mateix no sóc capaç de visualitzar que ell arribi a fer-se gran, com jo. Només demano que no em sobrevisqui a mi. Jo pensava que l’Administració vetllaria per ell, però no ha estat així.

“Volem donar un toc d’atenció als polítics per tal que es posin recursos que ens ajudin a afrontar l’infern que estem vivint”

  1. Tot i així, el fet que hagi muntat aquesta entitat demostra que no ha perdut del tot l’esperança.

Sí, encara confiem que fent força i explicant la nostra situació als polítics puguem sensibilitzar a la societat i a les administracions i generar canvis. Encara hi ha moltes famílies que viuen aquest infern en silenci, però és hora de fer-los visibles per tal que des de fora puguem trobar recursos que ens ajudin a reconduir la nostra situació.

  1. Què els recomana a persones que estan vivint una història similar?

Que no es quedin tancats a casa, que busquin tenir una vida ocupada i que s’associïn per trobar un mínim suport i un recolzament de famílies que estan passant pel mateix. I sobretot que es cuidin, perquè això va per llarg i cal mantenir la fortalesa, tant com es pugui.