Periodista d’esports
Televisió de Catalunya

Xavier Bonastre (Barcelona, 12 de març de 1961), periodista d’esports de Televisió de Catalunya, va patir fa un any una oclusió intestinal que el va apartar de les pantalles i el va dur a estar diversos dies en coma induït i a sentir-se a les portes de la mort.

I ho va narrar sense embuts a través del seu blog, dedicat a explicar la seva experiència com a runner, i posteriorment en algunes de les pàgines del seu llibre 100 històries del córrer (Cossetània Edicions), en venta a les llibreries. Si alguna cosa té clara a aquestes alçades és que si no fos per l’esport, ara potser no hi seria.

En el teu blog, on vas narrar la teva experiència, dius, “jo mateix em vaig donar per acabat. Per mort. Literal. Però no era la meva hora i he tornat”. Et fa por morir?

En aquell moment, explico que buscava la llum blanca, però recordo que ho vaig processar, internament, com quelcom normal. Em deia: “hi haurà una porta i quan tot això s’acabi la passarem i ja està”.

És sorprenent que conversis de la mort amb aquesta naturalitat! Se’n parla tan poc encara!

Una assignatura per aprendre a abordar la mort a les aules no estaria gens malament! En la nostra cultura costa abordar la mort, encara, perquè és un tabú. En el meu cas jo ja tinc contractat el meu funeral i em sembla una prova d’amor cap a la meva família, perquè sé que els estalviaré molts maldecaps.

Oi que planifiquem les vacances, la feina i la jubilació? Per què no planificar com vols que sigui el teu comiat? Si la mort forma part de la vida per què no organitzar el final i que sigui el més potent possible?

Des de 1997 has fet 55 maratons i 775 curses. Córrer és per a tu el motor que et va ajudar a sortir-te’n?

Quan jo portava només un dia a la unitat de semi crítics de l’hospital on estava ingressat i m’havia engreixat 20 quilos de pes, una infermera em va obligar a fer petites maratons.

El primer dia, amb la seva ajuda, vaig anar des del capçal al final del llit. Ella em va obrir els ulls i així de mica en mica vaig començar a recuperar la mobilitat i la salut. L’esport em va permetre fer-ho possible!

Ara ets més vital que abans?

Si es pot considerar una persona més vital la persona que ha vist la mort d’a prop, doncs potser sí. Ara considero que la vida és un gran regal que tenim i aleshores cal aprofitar-la al màxim i fer-ho el dia a dia. Ja no era gran amic de planificar coses a llarg termini, però ho sóc menys.

Et prens la vida de manera diferent?

A vegades penso, “d’aquí dos mesos ves a saber”! Jo visc de propina perquè m’ha passat el que m’ha passat. Però abans també ho sentia així. De fet hi vivim tots, perquè no existeix el passat ni el futur, existeix el present, sempre. El passat és un record i el futur no existeix.

En què t’ha fet canviar aquesta experiència?

Des que vaig patir aquesta segona oclusió intestinal, que em va fer viure aquesta situació tan límit, a casa ens diem molt més que ens estimem que abans. Dir-se les coses és bo perquè la vida és finita i mai sabem què pot passar.

És veritat que des d’aleshores he participat en noves experiències, potser pensant més en les altres persones, en la cursa de muntanya que he fet recentment, amb motiu de La Marató de Televisió de Catalunya.

Juntament amb d’altres corredors vaig acompanyar en Pol Molinos i el seu pare, en Toni, a fer realitat que el seu fill, afectat d’una malaltia minoritària que el manté en una cadireta de rodes, pugues arribar a la meta.

I va ser increïble! Entre tots ho vam fer possible.