Primera esportista espanyola que va disputar una final olímpica.

Mari Pau Corominas (Barcelona, 1952) va ser campiona d’Espanya de natació amb només 13 anys d’edat i als 16 anys va aconseguir, aleshores, una fita històrica: ser la primera esportista espanyola a disputar una final olímpica. Va ser als Jocs de Mèxic de 1968.

Ja han passat 50 anys, però aquesta nedadora, que va abandonar la pràctica esportiva com a professional amb només 18 anys d’edat, segueix mostrant un cos envejable. I quin és el seu secret? “Sense esgotar-me gaire, però he seguit practicant esport al llarg de la meva vida i no només natació”, assegura.

Aquest any ha estat guardonada amb un dels guardons de FiraGran, el primer Saló de la Gent Gran de Catalunya, en reconeixement a la seva aportació a favor de l’esport femení.

Com va començar la seva afició?

Vaig començar a fer cursets de natació a través de la meva escola. Era l’any 1964 i a la cursa de final de curs que vam celebrar a la piscina de Montjuïc vaig guanyar amb molta avantatge. El monitor que ens entrenava va parlar amb la meva familia per veure si hi havia possibilitats que jo pogués començar a nedar fora de l’escola i els meus pares van acceptar i em van apuntar al Club Natació Sabadell.

Li era difícil compatibilitzar amb els estudis?

Al principi vaig compatibilitzar l’escola amb la natació. El primer any anava a Sabadell cada dos dies, però el segon any ja hi anava tots els dies, al sortir de l’escola. Agafava el tren, perquè vivia a Barcelona. Era un esforç, però els entrenadors del CN Sabadell van veure que tenia possibilitats.

La va atrapar aleshores la natació?

Aleshores no era del tot conscient del que em passava. Com a nedadora, el meu entorn no era prou consistent, però el primer any vaig quedar com a campiona d’Espanya i vaig quedar atrapada en aquest esport i amb ganes de continuar.

Es considerada una de les millors nedadores catalanes de la història i al final de la seva carrera va aconseguir pràcticament tots els rècords. Li ha quedat algun pendent?

Vaig aconseguir nou records d’Espanya i la veritat és que vaig fer història, doncs vaig ser la primera esportista que va arribar una final olímpica espanyola. L’últim any, per aconseguir els nou rècords d’Espanya, vaig marxar a Estats Units durant sis mesos per nedar a la universitat americana amb un dels millors entrenadors que hi havia. Van ser sis mesos molt durs, doncs els entrenaments eren de gran nivell i hi havia molts més coneixements que aquí. La veritat és que la meva carrera va ser curta, però estem parlant d’altres temps.

Va decidir abandonar la seva carrera amb 18 anys d’edat. Ho va deixar amb recança?

En aquell moment no disposava de l’entorn ni de l’acompanyament que necessitava. Ningú de la federació em va dir que seguís i jo vaig decidir deixar-ho i posar-me a estudiar la carrera d’Econòmiques.

Els de la meva generació vam ser esportistes absolutament amateurs. Uns anys després ja es va anar facilitant molt més que els esportistes joves poguessin compatibilitzar carrera esportiva i estudis, quelcom que en el meu moment era molt complicat.

Però va obrir pas per als qui van venir després!

No només jo vaig obrir pas, les que van seguir darrera meu van fer molta feina! Fa 30 anys, amb els Jocs Olímpics de Barcelona es va crear el programa ADO, amb ajudes econòmiques per als esportistes i la possibilitat de compatibilitzar els estudis amb la carrera esportista. Nosaltres vam obrir camí.

L’esport l’ha seguit acompanyant?

Mai he deixat de nedar, però a mi quelcom important és fer esport en grup. També jugo a golf, camino, pujo i baixo escales i faig natació amb Marnatón, un grup pioner de nedadors de travesses d’entre 40 i 70 anys d’edat que es va crear fa 12 anys. Entreno dues vegades a la setmana.

M’agrada molt estar a l’aigua, però l’aigua freda no l’aguanto gaire. Vaig passar molt fred de jove, a la piscina, i això m’ha quedat gravat. Si estic dins l’aigua haig de fer activitat.

L’any passat, per celebrar els 50 anys de la seva participació a la final olímpica, ho va celebrar fent la travessa a l’Estret de Gilbraltar. Com va sorgir la idea?

Un any abans vaig pensar que calia celebrar-ho. Des de petita tenia el record de la nedadora Montserrat Tresserras que havia fet la travessa de l’Estret de Gibraltar, quelcom que considerava èpic. Alguns companys meus del grup de natació em van dir que no era tan complicat.

Vaig parlar amb els meus companys dels Jocs Olímpics però no estaven en forma i, aleshores, vam decidir preparar-nos amb tres nedadors més de Marnatón. Ens vam preparar durant sis mesos: vam fer totes les revisions mèdiques, entrenaments, proves esportistes i fins i tot vam anar a un coach.

Com es va sentir?

Vaig sentir una gran satisfacció, de pensar que jo havia ajudat a fer que fos una bona travessa. Quan vaig arribar no m’ho creia! Per a mi era quelcom mític. Ho vaig fer amb facilitat, no em vaig cansar i aquí sí que vaig gaudir molt de l’aigua. Durant aquelles quatre hores no vaig pensar amb els taurons, ni amb les balenes ni amb les meduses.

Mentre nedava vaig fer com una meditació, rememorant la meva historia de la natació i posant en valor tota la gent que m’havia ajudat, sobretot dels meus entrenadors. Vaig dedicar la travessa a Joan Antoni Samaranch, que penso que no va tenir el reconeixement que es mereixia. Va ser una travessa d’agraïment. Ha estat un punt final però també un principi.

Quina ha estat la lliçó?

A una certa edat es pot seguir fent pràctica esportiva. Encara que siguis gran pots seguir aprenent i compartir els teus coneixements i habilitats perquè d’altres persones puguin gaudir i créixer amb tu.

Amb l’experiència de l’Estret de Gibraltar vaig comprovar que l’esport no s’acaba amb els anys. Vam estar quatre hores gairebé sense parar. Anàvem molt ben preparats però està clar que això no ho hagués pogut fer tota sola! Saber recolzar-se en els altres és clau.

L’esport femení va guanyant terreny. Se sent part d’aquesta lluita?

Darrerament i des dels Jocs Olímpics de Barcelona he tingut forces entrevistes i sempre parlen de mi com pionera, perquè vaig arribar a una final olímpica. Ara no tindria el valor històric que sí que vaig tenir en aquell moment. Jo, aleshores, em veia molt petita al costat d’aquelles nedadores de l’antiga Alemanya de l’Est.

Ara em reconforta veure com les dones van situant-se en el món de l’esport, però encara hi ha camí per recorrer, sobretot en les competicions d’equip.