Reyes Carles: “Una de les principals malalties de la gent gran és la soledat”

//Reyes Carles: “Una de les principals malalties de la gent gran és la soledat”
2017-11-20T10:30:24+00:00 20 novembre, 2017|Categories: Entrevistes|

Voluntària dels Amics de la Gent Gran

Reyes Carles és des de fa tres anys voluntària dels Amics de la Gent Gran, una ONG amb 30 anys d’història dedicada a acompanyar persones grans que es senten soles. Es va fer voluntària d’aquesta entitat quan tenia 69 anys, pocs mesos després de morir el seu marit, a qui ajudava en les seves tasques professionals.

Ara tots els dimarts a la tarda té la seva agenda reservada. Durant dues hores visita a la Berta, una senyora de 89 anys que viu a la seva mateixa ciutat, la de Barcelona. Sap que durant tota la setmana l’està esperant per sortir a passejar o acompanyar-la amb les seves converses.

Què li va fer decidir d’entrar a fer de voluntària amb els Amics de la Gent Gran?

Després de la mort del meu marit vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Malauradament s’havia acabat un capítol de la meva vida i jo havia de seguir endavant. Vaig pensar: i ara què? Hi ha persones que en una situació així potser es plantegen tornar a estudiar o anar al gimnàs, però jo vaig pensar que tot això ho havia fet sempre. Aleshores una amiga em va parlar dels Amics de la Gent Gran.

“Que la persona que rep

la teva companyia t’ho agraeixi,

t’aixeca l’ànim i t’ajuda a continuar”

 

I què us va atraure?

Estar amb les persones grans, vull dir més grans que jo, a mi m’agrada. Penso que vaig aprendre a tractar-les gràcies al meu marit. Ell era oftalmòleg i jo durant els darrers anys l’ajudava a la consulta. Era molt atent amb les persones grans i tenia molta paciència a l’hora d’assegurar que aquell pacient quan sortia de la visita hagués entès bé les coses i les pautes que li havia donat.

Què li aporta tractar amb persones grans?

M’aporta pensar que estic fent una cosa que val la pena. Quan veus que vaig a les tertúlies que organitzem –una trobada on diversos voluntaris van a casa d’una persona gran a conversar- o que participo a les sortides, i les persones que reben la nostra companyia et valoren pel que fas, això t’aixeca l’ànim i t’ajuda a continuar.

Quin és el perfil de persones que reben el vostre ajut?

A banda de dedicar dues hores a la setmana a fer companyia a la Berta, jo també col·laboro amb els Amics de la Gent Gran fent una tria i prioritzant les persones usuàries que ens demanen rebre un voluntari. Prioritzem les persones que es senten soles, que no és el mateix que viure sol. Hi ha persones que viuen amb la família, és una casa que hi ha molta gent però ningú està per ella.

Com són aquestes persones?

Hi ha un perfil sovint bastant comú, de dones ja molt grans, que tenen una gran força, que han viscut una guerra, una postguerra, que han patit fam i que han lluitat molt a la vida. Són dones dures, que han hagut de treballat molt i que pel context del moment sovint van poder anar molts pocs anys a l’escola.

Què li han ensenyat?

T’ensenyen moltes coses. Primer que han arribat fins on han arribat amb un esforç titànic. La meva generació, comparada amb la generació més gran, que és la que majoritàriament demana ajuda a Amics de la Gent Gran, ha estat una generació privilegiada. Hem tingut estudis, molts hem anat a la universitat, ens hem casat, hem tingut fills i no hem passat gana. I quan veus això, aprecies com has viscut.

Més de 88.000 persones grans viuen soles a Barcelona.  La soledat és la principal malaltia de la gent gran?

Una cosa és viure sola i l’altra, molt diferent és sentir-se sola. La soledat a vegades pot arribar a ser una meravella. Jo mateixa visc sola.

“A través d’Amics de la Gent Gran

intentem pal·liar la soledat,

però sabem que no la podem resoldre”

 

Parlem doncs de sentir-se sol.

No sé si és la primera malaltia, però és una malaltia important. La grip o l’artrosi si no es poden curar sempre existeix algun tipus de pal·liatiu, però amb la soledat no. Nosaltres estem amb la persona una tarda a la setmana, però no podem curar aquest sentiment. Intentem pal·liar aquesta malaltia, que és la de sentir-se sol, però no la resolem.

Aquest estiu heu marxat com a voluntària de les vacances amb Amics de la Gent Gran. Com s’hi ha trobat? 

M’he sentit molt a gust. Quan estàs vacances de plaer, amb els amics o la família estàs bé, però realment no estàs donant, només estàs rebent. Jo la meva vida si ara no hagués mort el meu marit no seria voluntària, perquè estaria amb ell i hagués acabat la meva vida passant per aquí, deixaria fills i néts però no amb la satisfacció que tinc ara.

Us sentiu plena?

Sense haver descobert el voluntariat no viuria la vida amb la satisfacció que tinc ara.

Sou una persona activa?

Sí i més que abans. En aquesta etapa de la vida he pogut triar el que volia fer i tinc la sort que ajudo a la gent. Les persones grans em donen les gràcies i això et dóna eufòria interior. Els estic molt agraïda.

“Sense el voluntariat

no viuria la vida

sense la satisfacció que tinc ara”

 

Considereu que la tasca que fan les ONG i els voluntaris s’hauria sovint d’assumir des dels serveis públics? 

Sí, tot i que les administracions també ens ajuden a seguir amb la nostra feina. Però tots sabem que si un dia desapareguessin les ONG i els voluntaris s’enfonsaria el món.

Us heu plantejat que potser un dia acaba vostè rebent l’ajuda un voluntari dels Amics de la Gent Gran? 

Això ho tinc assumidíssim. Però també penso que jo no voldré una persona un dia a la setmana. Mentre pugui entrar i sortir, jo voldré anar a fer tallers, participar ja com a usuària en tertúlies, sortides i les vacances que s’organitzen des dels Amics de la Gent Gran. A mi m’agrada relacionar-me amb d’altres persones.

Quina diferència hi ha entre un voluntari i un cuidador?

Dues hores de paciència a la setmana és molt fàcil de donar, però 24 hores al dia de paciència són molt difícils.

Recomanaria aquesta activitat a les persones que tenen la teva edat?

A totes no. Jo tinc amigues que tenen la meva edat i potser no ho aguantarien. Estan fent de voluntàries amb nens, donant suport a persones que acaben d’arribar i que són immigrants, però potser amb gent gran no podrien, perquè cal molta paciència. Cadascú ha de trobar el seu lloc.

 

  La gent gran sou el motor del voluntariat a Catalunya?

Som el motor, però cal fer molta tasca amb els nens. Però han de saber que a la vida, sigui quan sigui, cal que facin un voluntariat. Això els ensenya a saber que la vida no només ets tu, qui hi ha d’altres persones del teu voltant que et necessiten. Jo hagués agraït quan tenia 30 anys d’edat conèixer el voluntariat i tenir experiència. En aquest sentit, la mort del meu marit m’ho va fer descobrir.

Expliqui’m això.

Que el meu marit morís em va ensenyar que enlloc de compadir-me de mi i de pensar que m’havia quedat sola i que m’havia d’espavilar. I gràcies a això vaig descobrir el voluntariat i he obert un quart capítol de la meva vida. Perquè la vida està feta de capítols.

2017-11-20T10:30:24+00:00 20 novembre, 2017|Categories: Entrevistes|