Dissenyador del Circuit Catalunya Montmeló

Tot i que ja fa alguns anys que està jubilat, Jaume Nogué (Barcelona, 1945) segueix tenint la seva agenda ben atapeïda. Ara la té més a mà fins i tot que quan treballava, perquè la porta a la butxaca, a dins del seu telèfon mòbil. “Els temps canvien i cal adaptar-se”, reconeix abans de començar l’entrevista.

L’enginyer i pare del Circuit de fórmula 1 Catalunya i també l’artifici de més de cinquanta projectes de circuits  a tot el món fa temps que ha deixat enrere el món dels plànols i de les reunions amb els seus clients, però la passió pel motor el segueix acompanyant.

A quina edat va tenir la seva primera moto?

Vaig comprar-la meva primera moto als 18 anys d’edat i per necessitat. Aleshores donava classes particulars de matemàtiques, física i química a estudiants i per arribar d’una casa a l’altra el tramvia era massa lent. La moto va ser una solució perfecte. Així vaig poder impartir més hores de classe.

D’on li va néixer l’afició del motor?

D’una necessitat professional es va acabar convertint en una afició. Vaig començar de ben jove a participar en rallis i curses i vaig entrar a formar part al Reial Moto Club de Catalunya, del que posteriorment n’acabaria sent president durant bastant anys.

Vostè va ser l’enginyer que va dissenyar el circuit de Catalunya. Com va arribar aquest projecte a les seves mans?

Jo aleshores estava a la comissió esportiva del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), on aleshores formaven part de la seva Junta Directiva en Miquel Arnau i en Salvador Fàbregas, aquest últim aleshores president de l’entitat. Com ja coneixia el món del motor arran de formar part del Reial Moto Club de Catalunya i tenia un gabinet d’enginyeria i arquitectura, em van plantejar de dissenyar un circuit de Fórmula 1 a Catalunya. Aleshores només era una idea, un projecte.

Però hi va apostar fort.

Recordo que quan vaig arribar al despatx ho vaig comentar als meus socis i es van quedar parats. Però després d’aquell salt al buit va néixer la valentia, la gosadia de qualsevol emprenedor. Però també tinc gravades les paraules que vaig dir quan em van fer la proposta: “No es preocupin, els prometo que en un any jo sabré de circuits més que ningú en tot el món”, els vaig assegurar.

I així va ser. Vam invertir-hi quantitat de temps. Ens vam gastar molts diners visitant instal·lacions a tot el món, per conèixer a fons com estaven fetes i dissenyades per aprofundir en els detalls més insignificants i deixar-nos aconsellar per als seus explotadors. Al cap d’un any n’havíem après molt i molt. Era l’any 1976. I en aquell impàs vaig començar a projectar un circuit per a Albacete, encàrrec que ens va sorgir arran de la proposta de Catalunya.

Montmeló va ser la primera ubicació que es va plantejar per al circuit?

Abans hi va haver dotze o tretze ubicacions prèvies. Va ser un camí llarg. La finca de Montmeló em va arribar a través d’una proposta de la Federació Catalana d’Automobilisme. Em va fer arribar el sobre dels plànols al despatx i immediatament vaig identificar la zona, vaig agafar la moto i hi vaig pujar els darrers metres de la finca on tot eren camps i on ara hi ha l’estadi, a peu.

Una vegada allà vaig telefonar a Sebastià Salvadó, aleshores membre de la Junta Directiva del RACC i qui va ser posteriorment va presidir l’entitat, que s’hi va apropar i em va fer la gran pregunta: “Tu creus que aquí hi cabria?”. “Crec que sí”, li vaig respondre. I així va començar la història.

Què hi va posar de vostè en aquell projecte?

Passió, feina, hores, totes les ganes del món i molta il·lusió.

Arran del circuit de Catalunya van començar a sorgir d’altres projectes.

En total vaig projectar més de dotze projectes, alguns es van consolidar i d’altres no. D’entre els consolidats destaquen els de València (Cheste), Navarra (Los Arcos), Albacete (La Torrecica), Catalunya (Montmeló), Huelva (Monteblanco), Bilbao (Urbà) i el Circuto Galego de Velocidade (Cerceda). Fora d’Espanya hem fet circuits a Rússia (Yaroslav), Argentina (Buenos Aires) i Illa Maurici.

Quin era el seu segell amb els circuits?

Quan el dissenyàvem m’imaginava corrent-hi. Sovint quan ja tenia el traçat a l’ordinador veia una corba que havia dissenyat jo mateix i sempre em venia un sisè sentit, que no podria explicar què era, que m’obligava a demanar una  modificació. Tancava la corba, just amb el tancament que jo veia adequat. I allò sempre em va funcionar.

Abans d’obrir el circuit al públic, el primer que el provava amb cotxe i moto era jo. I habitualment sol. Volia comprovar que totes aquelles sensacions que jo havia tingut en dissenyar-lo eren certes.

Ara que ja està jubilat, com es mira el món del motor?

M’ho miro amb un bon record, com una etapa de molta responsabilitat, esforç i patiments. Amb aquestes obres els pilots s’hi jugaven la vida. A mi això em feia molta por i em donava una responsabilitat interior molt forta. Quan acabava la carrera, tot i gaudir-la, sé que havia perdut quilos. Abans la meva vida era allò, ara és una altra. I cal saber viure el que toca a cada moment.

Què sent quan va en moto?

Em sento lliure. Sents el vent, la pluja, el fred i estàs plenament integrat amb la natura. I la moto et dona un punt d’emoció i de risc, molt diferent al cotxe.

Deixarà algun dia de pujar-hi?

He tingut catorze motos al llarg de la meva vida i encara hi vaig, però ara més seny. I que duri! Quan s’hagi acabat, s’haurà acabat. Gaudeixo molt anant amb moto i també segueixo les curses del motor. Em segueix agradant molt! Si em conviden a un circuit hi vaig, però no per viure-ho des de la tribuna.

Què és ara el motor de la seva vida?

El meu motor a la vida és fer feliços als demés. La meva prioritat és la meva família i els néts, també els amics.

Ara com es planteja la vida?

Ara dono valor a moltes coses que abans no donava. A la feina jo arribava abans que ningú, perquè en gaudia i molt. Ara frueixo llegint el diari, amb tranquil·litat i calma, i hi ha un dia a la setmana que el dedico als meus néts i m’encanta estar amb ells. Abans això hauria estat inviable. Amb tot, segueixo tenint el meu espai propi, perquè això és clau.

Com li agradaria envellir?

No vull donar feina a ningú i vull ser conscient que he estat estimat.

Com us manteniu actiu?

No he fet excessos. Però en tot cal ser conscient dels límits de cadascú. M’agrada gaudir dels petits moments amb els meus i m’ocupo des de fa anys de gestionar el patrimoni familiar. Em mantinc amb salut i segueixo vinculat al Rotary Club per contribuir a projectes solidaris per la resta de persones, doncs mantinc la teoria de que ser feliç és fer feliços a la resta.

A la seva edat li ha quedat quelcom per fer?

I tant que sí! Una persona mor quan perd la il·lusió. Tinc una llista de fites per fer abans de morir, que hem elaborat conjuntament amb els meus. Compartir coses i temps, fer plans i projectes a termini, uns mes complexos altres mes senzills com anar a passejar tranquil·lament per la ciutat. I això ho hauria de fer tothom.

Li fa por la mort?

No, em fa por. El que no vull és patir. Per a mi la mort em sedueix, té un cert atractiu, perquè sé que em trobaré amb persones a qui he estimat molt i ja no hi són. Em sabria greu morir amb la caixa buida en el sentit immaterial. Vull pensar que he viscut i he fet viure.

Com li agradaria ser recordat?

Com una bona persona.

Quina recomanació faria a algú de la seva mateixa edat?

Cal ser honest amb si mateix. No ens podem autoenganyar, perquè ja no tenim 20 anys d’edat. Hem de fer el correspon a cada etapa de la vida, però mantenint l’empenta i fer activitats, tot i que treballar ja no ens toca. No entenc la gent que s’avorreix.